L’estoïcisme és un dels corrents de pensaments de l’imperi romà que m’atrau molt. Va sorgir en un moment en què la societat romana vinculava la prosperitat als béns materials i la riquesa. Sèneca, un dels filòsofs d’aquest corrent, postulava que la felicitat només arriba quan estem en comunió amb el que ens envolta. Quan l’imperi romà va fer figa, el cristianisme va manllevar la idea dels estoics simplificant-ho a una idea: la felicitat com a sinònim de puresa i de rebuig de les passions humanes. Va tenir tant d’èxit que es va convertir en tot un best seller.
Malgrat que ja han passat 19 segles, aquella filosofia, la dels estoics, amb la reformulació que en va fer el cristianisme, ens segueix acompanyant, però ara amb el sedàs del capitalisme. La recerca de la felicitat és el principal objectiu de la societat actual. Diré més, estem capficats a trobar-la. Tenim dia internacional de la felicitat (el 20 de març), muntem cursos per introduir la meditació a preus desorbitats, creem tecnologia i productes per ajudar-nos a ser feliços com si sense aquests no ho poguéssim aconseguir, i tot perquè és un negoci molt rendible. Segons algunes dades, la indústria del benestar individual genera 3,7 bilions de dòlars a l’any a tot el món. La veritat, no em sembla una dada molt desorbitada.
Fa poc dos professors universitaris, molt partidaris –com qui escriu aquestes ratlles– de la filosofia de la contemplació i el mindfulness, van denunciar el mercantilisme que s’està fent amb el concepte felicitat en el món de l’empresa i el van anomenar McMindfulness. Denunciaven, amb raó, que s’està pervertint la filosofia que persegueix.
Acabo amb un altre clàssic. S’atribueix a Sòcrates, mestre de Plató, una dita: “El secret de la felicitat no està en la recerca de més, sinó en la capacitat de gaudir amb menys”. Aquesta frase m’acompanya des de fa temps. Em va ajudar a entendre-ho quan vaig escoltar algú que em deia que per ell la felicitat és “l’absència de dolor”.
