Manllevo d’una magnífica ressenya de Martí Sahuquet Bonfill, publicada a Els Marges (núm. 122, tardor 2020, p. 119-122), aquesta citació que m’ha fet reflexionar sobre la importància i el valor que ha tingut, té i esperem que seguirà tenint la cultura, i en aquest cas més concretament la literatura, en la recuperació d’uns valors i una consciència nacionals. El text pertany al llibre Peligro nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo (Madrid, Establecimiento Tipográfico,1901) de José Martos O’Neale i Julio Amado, escrit molt poc després de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, l’any 1898. Els autors hi diuen el següent: “La poesia lírica, la literatura sentimental y recreativa en la forma, fue el primer campo en que se vertió en Cuba, poco a poco, cautelosa y suavemente, la semilla del separatismo […]. Las fiestas públicas de aquellos Liceos cubanos, focos del separatismo ideal y aristocrático, no llegaron nunca, ni aun en los tiempos de mayor tolerancia en nuestras autoridades, a donde han llegado los Juegos Florales catalanes […]. La literatura fue en Cuba, como se ve, potente tea que encendió en muchas conciencias el fuego infame del odio a España, y la literatura ha sido hi sigue siendo en Cataluña potente tea que ha encendido y enciende el fuego criminal a esta Patria desventurada…”
M’han cridat especialment l’atenció perquè corroboren la importància que la cultura, i especialment la literatura, va tenir en el procés de Renaixença que va marcar el nostre segle XIX, però sobretot perquè m’ha fet reflexionar sobre el moment actual, sobre la poca importància que, per desgràcia, els nostres governants hi donen. Sembla que no creguin gaire en la cultura, com demostren els pressupostos de fa massa anys, que ens allunyen d’una manera escandalosa de la mitjana de despesa cultural dels països del nostre entorn.
No soc expert en dades, i les més recents que n’he sabut trobar són de l’any 2014, concretament publicades al butlletí DeCultura (número 18, abril 2015), en una anàlisi completa de la despesa cultural de les diverses administracions (local, nacional i estatal), signada per Marta Llatcha, i accessible en xarxa (https://dadesculturals.gencat.cat/web/.content/dades_culturals/09_fulls_decultura/arxius/18-DeCultura_Pressupost_public_en_cultura_Catalunya.pdf). M’ha cridat l’atenció que la Generalitat de Catalunya només assignés a la cultura el 0,71% del total dels recursos públics, però encara més que des de l’any 2008 hagi anat disminuint la inversió cultural per part de totes les administracions. Ara, amb la crisi de la covid, la situació encara es pot agreujar més, ja que tot el sector (música, arts escèniques, edició…) ha estat tocat de mort i pot tenir molt complicada la sortida d’aquest pou en què ha caigut. Entre tots hem de fer veure als nostres governants que sense recuperació cultural, i lingüística, ja que van estretament lligades, no hi pot haver una veritable recuperació nacional.
La cultura és a la base de qualsevol concepció artística, social, política… la cultura, amb el llenguatge (per a nosaltres la nostra llengua), tens raó, és el que ens fa humans.