Text de Marc Guitart
1. El museu que Deu va llegar als vendrellencs
Aquest 2025, el Vendrell celebra el 30è aniversari de l’obertura d’un dels seus equipaments museístics més importants, el Museu Deu. Una ocasió immillorable per recordar la figura d’aquest notari que va arribar al Vendrell a principis dels anys setanta i que va acabar deixant als veïns de la seva vila d’acollida una de les col·leccions d’art més importants de Catalunya.
“Voldria que tots els vendrellencs pensessin que en tot el que podran veure en aquest museu, hi tenen una alíquota part en aquella mesura en què en qualsevol moment van haver de necessitar els meus serveis com a notari”. Antoni Deu Font
Aquesta cita que figura a l’entrada del Museu Deu del Vendrell resumeix a la perfecció el caràcter i la història que s’amaga darrere aquest particular equipament. La frase prové del mateix Antoni Deu Font, el notari que, de forma altruista, va llegar a la seva vila d’acollida el vastíssim fons d’obres d’art que havia anat acumulant al llarg de moltes dècades de col·leccionisme. Nascut a l’Hospitalet de Llobregat, Deu Font va estar intensament lligat al Vendrell des del moment que s’hi va traslladar a viure, el maig del 1970, per exercir de notari de la vila, quan tenia 53 anys. Aquesta va ser una plaça que va ocupar fins a la seva jubilació, el 1988.
Apassionat de l’art i la pintura, Deu Font va anar forjant durant tota la seva vida una destacada col·lecció tant de pintura catalana dels segles XIX i XX com d’escultures, que guarnien les habitacions dels seus dos habitatges, la notaria del carrer de Santa Anna del Vendrell i el seu pis de la ronda del General Mitre de Barcelona. Va ser el 1987 quan el notari va fer a l’aleshores alcalde del Vendrell, Martí Carnicer, una oferta molt especial, la de donar totes les seves obres d’art al municipi perquè s’exposessin en un museu que portés el seu nom.
“Deu Font va tenir la visió de retornar part dels seus diners al poble on treballava, a través de les obres d’art que va anar adquirint, en una de les col·leccions que acabaria sent de les més importants del país”, va apuntar l’historiador de l’art Damià Amorós a l’acte de commemoració dels 30 anys del museu, celebrat el 29 d’abril. Un punt de vista que coincideix amb el que expressa el també historiador vendrellenc —i extreballador del Museu Deu— Joan Colet: “Va ser la manera que va tenir de retornar als veïns del Vendrell els diners que ells es gastaven fent ús de la seva notaria”.
L’Ajuntament del Vendrell va entomar el repte de buscar un lloc per a aquella enorme col·lecció i, amb aquesta finalitat, va adquirir l’antiga casa senyorívola de la família Palau Rabassó, a la plaça Nova, protegida com a bé cultural d’interès local. Les obres de remodelació de la casa, una construcció de finals del segle XIX, van començar el 1990, amb una profunda intervenció que va reconvertir l’interior amb l’objectiu de poder emplaçar-hi tres sales d’exposició permanent i una per a les mostres temporals. El templet que corona l’edifici i la façana es van conservar tal com eren. Aquell mateix any, el consistori va aprovar constituir una fundació per gestionar el futur equipament.
Ernest Benito, que va presidir aquella fundació i també va ser posteriorment director del museu, recorda que no hi va haver “poques dificultats” durant tot el procés, però que es van poder salvar gràcies a “la ferma voluntat tant del mateix Antoni Deu Font, com de l’alcalde, Martí Carnicer”, noms als quals afegeix els de Josep Altet o Lluís Martorell. Benito, que va tractar de manera molt estreta amb el notari, explica que tenia “una personalitat particular”, un aspecte que compensava amb “la seva enorme generositat, que era difícil de trobar en algú altre”.
2. “La sensibilitat que caracteritza el col·leccionista”
Després d’anys de treballs i de superar diferents vicissituds, el Museu Deu del Vendrell va acabar obrint les portes el 29 d’abril del 1995. A partir d’aquell moment, els seus convilatans van poder començar a gaudir de centenars de les obres d’art de la col·lecció personal del notari, ja fossin de pintura, dibuix, ceràmica o escultura, d’artistes com Joaquim Sunyer, Miquel Villà, Josep Llimona, Joan Serra, Bosch Roger, Josep Cañas, Manolo Hugué, Alfred Sisquella, Ramon Calsina i molts altres. També s’exposava bona part del mobiliari d’època que Deu Font feia servir als seus domicilis, a més de nombrosos objectes relacionats amb la iconografia religiosa.
Des del museu vendrellenc expliquen que el conjunt i la diversitat d’obres d’art que Antoni Deu va anar recollint al llarg de la seva vida formen “una unitat indestriable amb la sensibilitat i l’afany íntim que caracteritzen tot col·leccionista”. En aquest sentit, afegeixen que l’equipament no es regeix per una unitat temàtica ni cronològica, sinó que es defineix “per la seva diversitat, tot entroncant amb la tradició de grans col·leccionistes catalans com Víctor Balaguer, Eduard Toda o el mateix Frederic Marés”.
Això fa que al museu conflueixin talles religioses, pintura, dibuixos, escultures, catifes orientals, mobles d’època, vidre modernista o ceràmica contemporània. Un conjunt que, tot i les dificultats que representa per a la seva instal·lació museística, s’ha volgut mantenir perquè el visitant “pugui entendre l’anhel i els sentiments íntims del col·leccionista”.
A l’entrada, i al costat del bust del mateix notari, és on es pot trobar la frase mencionada al principi d’aquest article. L’actual directora del Museu Deu, Núria Payán, apuntava el dia de la celebració dels 30 anys que va ser el mateix notari qui la va triar: “Recordo quan estàvem a punt d’obrir, amb tots els nervis, que posàvem les lletres una per una, mentre Antoni Deu estava al costat mirant, perquè ell sempre estava al costat”.
De fet, Deu Font es va traslladar a viure al tercer pis del museu tan bon punt aquest va ser una realitat, com a part de l’acord que s’havia subscrit amb l’Ajuntament. Hi va romandre fins a la seva mort, l’any 2001, “mig amagat entre les obres d’art perquè els visitants diguessin que havien vist algú que s’assemblava al bust de l’entrada”, recorda amb humor Ernest Benito.
La col·lecció personal d’Antoni Deu Font era tan gran que actualment només s’exposa un terç de les prop de 2.800 obres d’art que va llegar a l’Ajuntament. Per donar sortida a aquestes obres que estan en reserva, fa pocs mesos es va anunciar l’impuls d’un pla estratègic que ha de servir per renovar el museu en un termini de deu anys. Aquesta celebració del 30è aniversari serà, doncs, l’inici d’una nova etapa que ha de culminar amb la transformació de l’equipament que Antoni Deu Font va regalar als vendrellencs. Uns vendrellencs als quals, com expressa Damià Amorós, els pertany “un trosset de museu a cadascú”, raó per la qual els commina a “estimar-lo i cuidar-lo”.
3. Celebrant els trenta anys
El Vendrell va voler fer coincidir l’acte de celebració dels trenta anys del Museu Deu en la data exacte de la seva inauguració, el dia 29 d’abril. Als jardins del museu, i davant la imponent escultura El relleu dels cérvols de Josep Cañas, diferents personalitats relacionades amb la història de l’equipament van fer els seus parlaments, entre ells l’actual directora, Núria Payan, o el que va ser el primer director, Ernest Benito, a més de l’historiador de l’art Damià Amorós o l’alcalde de la ciutat, Kenneth Martínez. L’acte, al qual es van convidar treballadors i extreballadors de tota la història del museu, va incloure una curta visita a les diferents sales d’exposició i una actuació de la Camerata XXI.
Amb motiu de l’aniversari també es va estrenar al vestíbul un espai on s’exposa la màscara funerària púnica de terracota que es va descobrir l’any 2005 al jaciment de Mas d’en Gual. Es tracta d’una màscara de més de 2.200 anys d’antiguitat que s’utilitzava en els rituals funeraris amb una funció d’amulet per al trànsit després de la mort, segons les creences religioses dels cartaginesos. L’alcalde del Vendrell, Kenneth Martínez, explica que aquest és un primer pas perquè el museu incorpori a la planta inferior una sala d’exposició temporal d’arqueologia per exposar la col·lecció de material d’època ibèrica que el consistori custodia, i que no té un espai d’exposició des que va tancar l’antic Museu Arqueològic.
