Porto uns dies al Perú. A la ciutat de Trujillo, al nord del país. M’he proposat estar-m’hi dos mesos, aprofitant la llicència que tenim els docents per investigar i conèixer noves maneres d’educar. He aprofitat diversos contactes per entrar a les aules del centre educatiu Jorge Basadre, un institut amb educació primària i secundària que acull més de 2.000 escolars en una realitat sociocultural i econòmica diferent a la de casa nostra.
Els primers dies m’han permès veure l’efecte de la globalització i comprovar, malgrat les diferències, el problema que representa el mòbil a les aules, perquè realment tenim un problema i cal adoptar-hi mesures. La situació a Catalunya és potser més greu que aquí (al Perú) donada la realitat econòmica, però presenta un mateix comportament. Malgrat que al centre peruà tinguin normes de convivència que limiten l’ús del mòbil, hi ha alumnes, els que en tenen, que treuen el seu aparell per consultar whatsapp a cada moment quan el docent no se n’adona o fer vídeos i fotos al centre i després difondre-les sense permís.
Des de fa anys, els centres educatius treballen per aconseguir l’assoliment de vuit competències claus, entre les quals hi ha la competència digital que vol dir ensenyar a saber què són les TIC, com utilitzar-les i tenir una actitud activa i responsable, no pas deixar que el seu ús s’estengui sense control i sense educar en el seu ús. Si fos així, els docents no faríem bé la nostra feina.
Iniciatives com la del govern francès i, recentment, del govern grec, de posar per escrit la prohibició de mòbil a les aules sempre que no sigui per motius educatius, són positives però són només un primer pas. En cap dels dos casos no es marca la manera de posar en pràctica el veto ni les sancions. Soc del paper que l’escola no ha de fer sola aquest paper educador i que caldrà temps i paciència. L’educació és un tamboret amb tres potes: la família, l’escola i la societat que camina al mateix pas. Quan les tres potes estiguin ben fortes el tamboret deixarà de tremolar.
