Imatge u: Qui porta la reunió afirma que a partir d’ara, qui faci una crítica durant les reunions només poden fer-la aportant una proposta alternativa. Aquell fet va suposar que les reunions passessin de ser eternes a ràpides i efectives. Una meravella.
Imatge dos: Quatre infants de quatre anys conversant. Tres fan afirmacions de manera gairebé ordenada. El quart agafa torn i afirma, cridant i de manera expeditiva: No! S’obre el debat, el “tertuliano” ha aparegut. Sí, hauria de parlar del tertulià, però és que tot i que poden ser joves té aquell punt antic, d’abans.
Gràcies a la primera de les imatge vaig descobrir que fer callar aquests tertulians no només permet estalviar temps, sinó també salut mental. Moltes vegades aquell que critica per sistema no té una alternativa millor, molts cops només busca donar-se importància, desmuntar la feina que ha fet un altre com a manera per buscar una singularitat que és incapaç de demostrar amb iniciativa pròpia, sobre les seves pròpies idees.
La segona de les imatges és divertida, simpàtica, però em fa dubtar si la funció de “tertuliano” no la tenim tots interioritzada des de petits. No sé si el problema és que els infants estan massa acostumats a veure en el seu dia a dia aquest comportament, o és que és intrínsec a les relacions personals. En tot cas necessitem aprendre a matar el petit tertulià que portem dins i fer cas a aquell cap que un dia, cansat de reunions eternes i d’aportacions buides de propostes, aposta per construir, per proposar, per parar els peus als que només són capaços de plantejar allò negatiu però no fer cap proposta.
Apliquem-nos, doncs, la necessitat de construir, i fem-ho tant si és en el nostre dia a dia, com quan eduquem els infants, o quan se’ns facin preguntes que ens afecten a tots com a societat. Construïm més enllà de la crítica, que aquesta a massa gent els surt de natural i no cal alimentar-los més.
