Ens vàrem conèixer fa uns anys en un temps difícil i confós. Vam compartir moltíssimes emocions i sentiments, fruit d’un procés de dol molt similar, còmplices d’una experiència no gaire llunyana que transformaria de manera radical les nostres vides per sempre.
Recordo les nostres interminables xerrades, quan el dolor masegava l’ànima. Debatíem sobre què era un procés de dol, sobre la mort, etc. Tu volies saber, volies explicacions sobre la mort, exigies respostes a l’univers, a les teves preguntes del més enllà, de l’espiritualitat… Et doblegaves d’impotència i ràbia davant el dolor emocional que malauradament provoca la mort d’un fill. Va ser un temps complex i molt especial per a totes dues.
De fet, per travessar el camí del dol es necessita un esforç personal important. És un camí pedregós i llarg, ple de revolts amb pujades i baixades que fan mal. No podem evitar el dolor, cal mirar les emocions i la seva força com una part normal del procés de dol. Si hi ha amor, hi ha dolor.
Ara, la vida se t’escapa entre els dits, a conseqüència d’una malaltia que fa molts anys que t’acompanya i que ara t’acosta al teu final de vida. Avui soc jo qui et ve a veure; no parlem, no cal; els nostres silencis diuen molt més que les paraules, les nostres mirades i les mostres d’afecte expliquen el que volem expressar, el que sentim. No cal res més.
Tot i que fa dies que et veig físicament vulnerable i amb la mirada trista, percebo dins teu una saviesa interior que brota, una fortalesa difícil de descriure. La teva actitud serena ha integrat la mort com a part de la vida, i amb això no vull dir que no hi hagi dolor o que sigui fàcil. Tots morim d’igual manera que hem viscut. Tu afrontes la mort igual que has encarat la vida, amb valentia, sentit de l’humor, desvergonyiment i estil elegant, tal com ets tu.
Amb el cor pres contemplo com et centres en la bondat, com perdones i et perdones, com agraeixes i expresses l’amor als altres. Observo amb admiració com deixes anar, com afluixes sense oferir resistència. Flueixes amb la vida i et vas acomiadant d’ella abocant un temps molt valuós de serenor per tots els que t’estimes i per aquells que no t’estimes tant. Sense fer soroll, amb lleugeresa fas fàcil allò que no ho és gens.
Que important és, viure l’últim tram de vida vivint-lo plenament, i no pas deixant-lo morir. Tot plegat és un bàlsam per aquells que ho donen i per aquells que ho reben. Un viatge sense equipatge feixuc.
