Els que ja tenim una edat sabem quin és el valor real de les coses. Quan el món no estava tan automatitzat, i fer o adquirir les coses suposava un considerable esforç, les valoràvem molt més, les cuidàvem, les conservàvem i les fèiem durar tant com era possible. M’ha agafat un atac de nostàlgia? No ben bé, però sovint penso que la societat actual ha perdut aquesta capacitat.
Com deia, la mecanització dels processos, augmentant la velocitat de producció i disminuint la mà d’obra necessària, ha fet baixar el preu de les coses, sovint a expenses de la qualitat del producte final i, per tant, de la seva vida útil. La conseqüència immediata d’això és que quan un aparell s’espatlla, sigui per ús intensiu o per obsolescència programada (productes que ja surten de fàbrica amb data de caducitat), gairebé ningú es planteja reparar-lo com es feia abans, i directament en compra un altre perquè resulta més barat.
Un exemple que em ve al cap són les impressores. Se’n poden comprar multifunció, a color i “de marca” per uns 60 euros. Aquest preu tan baix fa que ningú les vulgui reparar. Una hora de tècnic ja val més, sense comptar el desplaçament a la botiga o servei tècnic. En comprem una altra on line, que te la porten a casa, i ja està.
Com aquest, hi ha molts exemples, però quina incidència –o “externalitats“, com eufemísticament diuen els economistes– té això sobre les nostres vides?
D’entrada es produeix un residu, un aparell espatllat i abocat no sempre on toca que s’ha de tractar. Després, la pèrdua de llocs de treball dels tècnics que abans tenien molta feina reparant aparells i que ara són una espècie en extinció. I per fi, no menys important, l’impacte de l’extracció de materials per fabricar aquests productes i l’energia necessària per a tot el procés.
Són coses que ningú pensa. I és normal, atès que a la comoditat que ens ha portat el capitalisme s’hi afegeixen les campanyes perverses sobre el reciclatge. Ens han venut que si posem els nostres residus en el contenidor del color adient, ja estem reciclant i som uns ciutadans exemplars. S’obliden d’explicar-nos que el millor residu és el que no es genera, i que els processos de reciclar tant paper, com plàstic, com vidre, són superintensius en consum energètic. El vidre, per exemple, es tritura i es fon en forns a més de 1.000 graus. Reciclatge, en diuen.
Fa anys, al Penedès hi havia onze plantes de recuperació d’ampolles de cava. Avui no en queda cap. Sortosament, quelcom es mou. Mireu https://rezero.cat/campanyes/rewine/.
