El ciutadà que no disposa de fonts d’informació privilegiades, ni té prou llum per endevinar el fil d’allò que ignora –al marge de declaracions clarament aberrants–, es troba confús: eslògans, notícies esbiaixades per la premsa, internet; esquerdes entre els “de casa”… Davant d’alternatives d’aparença semblant, sent l’empenta de l’empatia natural o heretada envers uns líders, o un grup; o els records del passat; o els interessos més o menys confessats de grup o de classe… Com també –què caram!– perquè vol resoldre la qüestió sense més embolics d’interessos personals més o menys confessats, d’expectatives de grup o de classe…
Comptat i debatut, el vot serà sempre per aproximació. De fet, ha estat així i així ha de ser, ja que tampoc mai no podem confiar en les promeses a ulls clucs.
Davant d’aquest problema, quin debat demanaríem, llarg i tranquil, que deixés sedimentar una decisió? Quin llistat faríem de temes que servissin de referent moral i polític? Posats a imaginar, hi direm la nostra:
D’entrada, caldria aclarir l’ambigüitat d’un “progrés” tan falsejat per la màgia del PIB: què és progrés? Caldria preguntar-se –sempre– quin grup o partit està més a favor dels desafavorits, dels quals es té un coneixement detallat i seriós: atur, habitatge, marginació…; això ho fan ben pocs, o ningú: es prometen coses, però ells no són mai el gruix del discurs. Qui, a més, està per un futur millor i estable per a la majoria –descomptant, proporcionalment, els més afavorits? Qui s’adona, sobretot, de l’amenaça del canvi climàtic, de les seves conseqüències i de la necessària implementació de mesures d’estalvi i de canvi de model en favor de la il·lusió per viure? També, qui vol promoure les eines perquè la ciutadania controli les decisions generals i de municipi: fonts de riquesa, democràcia, despeses, dret a decidir, forma de govern…? Qui dona més valor a la riquesa moral, cultural i històrica del passat i del present i les encamina a les decisions? Qui té més quadres formats i capacitat de combinar la brillantor d’una idea amb l’art de la decisió política, i la contundència, per fer-la eficaç i duradora enmig de la selva? Qui no està per giragonses, allargaments, bones paraules, favors per sota la taula, silencis, afirmacions de patriotisme, en nom del “realisme”? Qui té més capacitat de convocatòria per aconseguir majories d’aquest signe en un futur? Qui sabrà ser, si més no, una alternativa real al partit guanyador, que formi ciutadans capaços per ser-ho?
Quina sort que es fes un debat així! Potser no sortiria ningú… i, un cop més, el vot seria per aproximació.
