Fer “castells” és el terme que determina “el noble art d’alçar castells, torres i pilans”; així agrada descriure-ho als castellers. Però la veu mundana i poc experta d’un periodisme dominical poc sensible en la qüestió ha escampat el terme “castellers” per referir-se a l’exercici de plantar castells. Si seguíssim aquest criteri, d’igual manera hauríem d’anomenar “futbolistes” a l’esport del futbol. En bona lògica, si per referir-se a la pràctica de l’exercici esportiu dels futbolistes se l’anomena “futbol”, a l’exercici dels castellers cal anomenar-lo “castells”, no “castellers” com és massa habitual trobar escrit en els mitjans de difusió periodística.
Fer “castells” és el terme genuí que els castellers fan servir per anomenar els seus exercicis. Una altra cosa és que −i ja que hi hem entrat, m’hi llenço, tot sabent que em fico en un palangre (un jardí pels que no són de Baix-a-Mar) delicat, altrament no soc el primer d’intervenir-hi− puguem parlar de si aquest exercici de bastir castells, torres i pilans podríem situar-lo dins els paràmetres del moviment social universal que avui coneixem com esport. En tot cas, però, si el País Basc posseeix un herri kirolak, i a Escòcia juguen al caber toss, jocs esportius als quals arreu anomenen “nacionals’, i que no són el futbol o el bàsquet, per posar dos exemples, per què no podem assumir que els castells puguin definir-se com un esport nacional català? Total, tot fa pensar que futbol, golf i rugbi (i segurament altres), devien haver nascut com això mateix, un joc esportiu nacional, oi? Si l’argumentació es redueix a defensar que el terme no es confongui amb el dels edificis, fortaleses, palaus, etc., que també es coneixen amb aquesta denominació, castells, l’excusa és pueril, impertinent i tot: a la tercera paraula d’una nota periodística o literària sobre l’art d’alçar torres, pilans i castells, hom ja pot adonar-se que no es tracta de cap mena d’edifici material. Així, doncs, proposo, si us plau, que fem servir “castells” i desterrem “castellers” per anomenar l’exercici de fer castells; castellers només val per determinar els qui munten els castells.
I ara que no em surti algú amb el ciri trencat que avui l’art de fer castells, torres i pilans (i més, si incloem l’art dels muixeranguers) ha petat les costures del Principat de Catalunya; quan escric català, en refereixo a una cultura, no a unes estructures administratives.
