El gegant és un personatge recurrent en l’èpica dels pobles. En la grecoromana, els titans (gegants) són anteriors als déus olímpics, confonent-se amb els primers humans de l’edat d’or. Els titans van haver de ser vençuts per Zeus per tal que aquest déu pogués regnar a l’Olimp i posar els fonaments de la civilització clàssica. Després de la derrota, transformats en muntanyes o roquers, els titans passaren a conformar un element important de l’imaginari mediterrani. J.G. Frazer, a The golden bourgh, parlant de gegants, comenta les memòries de Cèsar sobre la presa de les Gàl·lies i assegura que els primitius gals construïen colossals imatges de vímet i les omplien amb presoners, que sacrificaven en una gran cerimònia. Aquesta cita pot semblar fora de lloc referint-nos als nostres gegants, però si un recorda que a les festes solem cremar imatges humanes i animals, que coronen les fogueres de Sant Joan, o en les falles de València, que són la mateixa foguera, doncs potser ja no queda tan fora de lloc. Sobretot si, a més, hi afegim que en el nostre imaginari els gegants els presentem com personatges aliens a la humanitat.
Amb la intuïció dirigida cap aquests gegants aliens, o enemics de condició humana, cal incloure el “gegant de la porra” de les nostres celebracions. Sembla indubtable que entre les figures de la festa, entre mulasses, àligues, etc., sobresurten dos elements aliens de la quotidianitat humana: els atroços dracs i els tremends gegants de la porra. Aquests últims solen portar-nos, com el drac, a un imaginari remot, el drac a un passat extrahumà, i el gegant de la porra a un passat èpic en què a l’home li calia l’ajuda o la col·laboració d’elements extrahumans, capaços d’enfrontar-se a la natura. I aquí entren en el nostre imaginari els genis, les fades… i els gegants.
Aquests gegants que a voltes es mostren protectors, com el del Pi davant del Fort Farell (el del Pi fa servir una immensa porra –un pi sencer– per enfrontar-se al de la ciutat). I recordeu també que Joan de l’Os tragina, segons la rondalla, una porra de deu quintars. Aquests últims personatges de la vella llegendística podrien ben bé haver donat peu a les imatges que avui anomenem “gegant de la porra”: el guerrer ferotge, gairebé sempre magníficament abillat a la moresca, o més arcaics, com els de Vilanova o Berga, o com el d’Olot. Figures que traginen com a atribut de la seva singularitat una porra, l’arma més antiga coneguda.
