Una de les coses més peculiars que ha passat a Catalunya és que una persona sosa, sense carisma, amb un català justet, normalet, sense cap aventura heroica al darrere, avorrit, sense discurs, fos president de la Generalitat de Catalunya, com el president Montilla, que tenia totes les qualitats per no ser president. Fins i tot a aquelles alçades ja tocava que Catalunya tingués una dona a la plaça Sant Jaume, com ja ho ha fet el seu alter ego en la forma d’Ada Colau, que no és la candidata perfecta, però té molts més punts sobre la taula que el nostre heroi del Tripartit que va acabar de males maneres i amb un deute considerable.
Doncs a l’altra banda del nostre Josep tenim el nostre Pedro, el rei del malabarisme que ens acaba de fer l’acudit més llarg, fent esperar una minoria de gent per saber si tiraria la tovallola o continuaria al govern. Com era d’esperar, continua endavant, després de tot el que ha fet en política pe arribar on és. I la solució només la tenia ell guardada, ningú més. Un mag d’alta volada es deixarà perdre el pastís del poder per un senzill joc de pati de guarderia? No, home, no.
Aquest senyor i els seus fidels han marcat un abans i un després de la política espanyola. Ell està disposat al que sigui a canvi del que vol, encara que deixi malament jutges, militars, monàrquics. Ell és un gran estrateg que vol el que vol i fa el possible per aconseguir-ho. Et pot agradar o no, però molts ja el voldrien al seu equip de futbol per guanyar la Champions sense despentinar-se.
