Un petit grup de funcionaris de nivells alts treballen en una de les seves fites professionals: consolidar la seva torre de d’ivori. Persones que al llarg del temps han escollit aquesta via unilateral de relació amb els seus companys i amb la resta del món professional. A vegades és un objectiu assolit per la via lenta perquè hi ha gent que s’ho va treballant de mica en mica a mesura que passen els triennis, però altres la cosa s’instaura amb tota rapidesa i celeritat i ningú té cap argument en contra.
Evidentment, per assolir aquesta situació privilegiada necessita el suport de la gent que té al seu voltant. Primer de tot, el consentiment de la classe política que òbviament en el millor dels casos no aplicarà cap mesura correctora. Simplement serà al seu lloc i quan algú li pregunti només li quedarà mirar cap a un altre costat. També necessita un estol de professionals que s’encarreguin de recollir els recàrrecs i de parlar amb la resta de companys perquè en el fons tothom treballa en xarxa i no es pot deixar de banda cap peça perquè funcioni míninament l’engranatge, encara que a vegades es crea aquesta mena de república amb els seus auxiliars que s’encarreguen que aquell element no quedi fora de tot el mecanisme institucional. Aquests són els que, com sempre passa els dijous, estan al mig i rebran tota la part més complicada de la situació peculiar perquè hauran de gestionar les dues bandes amb un mínim de maniobra.
Qui viu en aquestes torres amb vistes al mar i allunyades del món real no té el costum de delegar cap competència. Ella és la més important i al final tot ha de passar per les seves mans encara que tot un poble quedi perjudicat. Ningú pot qüestionar la seva situació privilegiada. És intocable, inqüestionable.
