Els pronoms febles, una espècie en perill d’extinció

Fa poques setmanes vaig veure això que surt a la fotografia en un dels diaris més importants de Catalunya (que ja he criticat alguna altra vegada, per cert, per ser el líder  de les incorreccions). En totes dues preguntes surt el verb veure en comptes del que seria correcte, veure-hi. I en la primera, sentir en comptes de sentir-hi millor. Suposo que ho heu vist a primer cop d’ull. Ara, si en comptes de llegir-ho ho haguéssiusentit, què us hauria passat?

Feu-me un favor, feu la prova següent: llegiu en veu alta qualsevol de les dues preguntes (o totes dues) a algú que tingueu a la vora. Què entén? En la primera, poca cosa, perquè és tan desgraciada que ni es comprèn. Però si la llegiu només fins a la coma –i la segona la llegiu sencera–, què entendrà, qui us escolti?

Òbviament, en la primera entendrà Si deixes de beure (alcohol, posem per cas), i en la segona, Com sap el cervell que en un moment [donat] ja hem deixat de beure (cafè, posem per cas)? I això passa perquè, com que la b i la v sonen igual a la major part del domini lingüístic català, l’omissió del pronom farà que, probablement, s’interpreti de la manera que us dic.

Amics i amigues, els nostres dos pronoms febles més genuïns, més definitoris, més identificadors, són en i hi. I us ben asseguro que cada vegada reben més patacades com aquesta; és a dir, cada vegada se suprimeixen més (i no solament en la premsa, sinó també en altres àmbits encara més perillosos per a la formació dels nostres infants i el futur de la nostra llengua), de manera que si la cosa continua així, aviat els perdrem de vista (i d’oïda).

Jo també tinc dues, Aniré la setmana que ve, Has de fer cada setmana, Nosaltres també estàvem, etc. Si no diem en tinc, Hi aniré, fer-ne, també hi érem… ¿com podrem entendre que parlàvem del fet que tinc dues bicicletes, que aniré a la manifestació, que has de fer esport i que també érem al teatre…?

Solia preguntar als meus alumnes de sisè: Quins professionals creieu que haurien de parlar més bé, més correctament? Sempre contestaven, en primer lloc, que els mestres i professors, és clar. Però en segon lloc, per a sorpresa meva –que creia que dirien els periodistes–, deien els polítics…!