La consulta inesperada d’un company, també mestre de professió, sobre un ús molt concret dels punts suspensius em va posar en alerta. ¿Podia ser que durant anys hagués explicat una norma de puntuació, d’aquelles que tots els ensenyants sintetitzem, de vegades en excés –val a dir-ho–, gairebé convertint-la en una màxima o en un aforisme, en nom de la millor comprensió i, sobretot, de la millor retenció? La norma, que dec haver predicat, si em permeteu el terme, gairebé durant 40 anys fa així: “Els punts suspensius sempre són tres, i només tres”. A aquesta síntesi hi seguia una explicació de les funcions, bàsiques o exhaustives depenent de l’alumnat però sempre exemplificades, dels punts suspensius (enumeració incompleta, pensament inacabat, dubtes en el parlar, supressió d’un fragment, etc.) i dels usos, també amb exemples –naturalment–, que els podien fer dubtar de posar-n’hi més o menys. Deixava ben clar que quatre punts no poden aparèixer mai en un text perquè el tercer punt suspensiu ja fa la funció de punt i final, de punt i seguit o de punt i a cap. També deixava ben clar que dos era impossible, per molt que els seguís un altre signe de puntuació amb puntet inclòs (:;?!), ja que en aquest cas el punt que formava part del signe de puntuació no podia substituir el darrer dels tres punts. Solia afegir-hi la brometa que el signe compost es desvirtuaria i es tombaria. Consultats diversos especialistes en la matèria, tant en xarxa (l’Optimot, de la Direcció General de Política Lingüística i l’Institut d’Estudis Catalans, és una meravella que us recomano sincerament, com ja feia els darrers anys d’ensenyant) com en paper (el manual d’ortotipografia de Joan Solà i Josep M. Pujol és molt útil en aquests casos, com també ho és el manual d’estil de Josep M. Mestres i altres), he respirat a fons perquè la síntesi que durant tants anys havia fet servir era totalment correcta. La podia repetir ben alt, doncs, i la podia passar a tothom qui la volgués fer seva (ja ho sabeu, doncs, res de royalties o de regalies): “Els punts suspensius sempre són tres, i només tres”. Ah, també hi afegia, sense gaire èxit –val a dir-ho–, ja que es veu pertot arreu, que els tres punts dels punts suspensius i l’etcètera (*etc…) són incompatibles, ja que tots dos serveixen per al mateix i, doncs, seria un pleonasme totalment innecessari. Ja ho sabeu, doncs, els punts suspensius sempre han de ser tres i, compte, no poden anar mai darrere d’un etc. Ah, i sempre van enganxats a la paraula, sense espai en blanc que els en separi. Perdoneu la “classe”, però de vegades me n’enyoro una mica, d’explicar llengua i literatura.
