“Els versos són la meva herència”. Aquest és un dels llegats/versos en l’extens poema de Jordi Llavina, Ermita. Dimecres vinent, Dia Mundial de la Poesia, la meva celebració és portar-ne una ràfega, del text, fins aquí. El llibre, editat l’any 2017, pren la forma d’un viatge a peu fins a l’ermita de Sant Pere del Puig. Una excusa, una metàfora, per parlar d’ell mateix –el poeta–, per repassar vida, sentiments, emocions: ”Volia objectivar amb un símbol / idees, fets, records, mancances”. I ho diu també d’una altra manera: “Voldria, doncs, deixar en els versos / alguna mena de certesa”. Reflexió entorn de la llengua, del compromís per expressar-se. El camí i la pols; el sol i l’ombra; els xiprers i l’olivera; la pedra i les parets, van enllaçant-se per fer-se entendre i per comprendre’s ell mateix: “Com és sagrat, el nostre cos! / Com la muntanya o com el riu, / com el boscatge o com la neu”.
