Encara que sembli mentida, en Joaquim Carbó i Masllorens (Caldes de Malavella, 1932) aviat farà 90 anys. I dic que sembla mentida, no per la feinada que ha fet en tants camps, no per la quantitat d’obres que ha publicat i de gèneres tan diversos, no perquè faci temps que no l’hagi vist o llegit, ho dic perquè és un home tan ple de vitalitat, tan lúcid i creatiu que fa una mica d’enveja (sana, que quedi ben clar). Per exemple, al darrer Serra d’Or (núm. 738, juny 2021, p. 12-16), hi trobem un article seu, molt interessant i necessari, sobre Estanislau Torres (1926-2021), mort recentment; l’any 2020 ens va oferir dos contes nous, il·lustrats per la Montserrat Tobella: En Miquelet, les abelles i la mel i En Miquelet i el capità Basil (Baula); aquest 2021, a L’Avenç, ha publicat un dietari inèdit, escrit una vintena d’anys enrere i ara revisat, titulat Males setmanes; etc. Si d’això no se’n diu vitalitat, ja em direu de què se n’ha de dir. Ni la pandèmia no l’ha acovardit, o, si més no, no li ha aturat la inspiració i la voluntat creadora.
Avui, però, no volia pas parlar d’aquestes darreres publicacions d’en Carbó, sinó d’un llibret seu de records d’infantesa, titulat amb molt d’encert Pantalons curts (Ara Llibres, 2013), que va passar massa desapercebut, a parer meu, i que és una delícia, no només per la llengua, tan rica i precisa de l’autor de La casa sota la sorra; no només pels tocs d’humor i per la ironia que tant caracteritza la seva obra de ficció; sinó, i sobretot, perquè és una font d’informació, d’allò més interessant i no gaire habitual, de la infantesa d’un nen que va viure, entre Caldes de Malavella i Barcelona, uns anys transcendentals de la nostra història: la Guerra Civil i la postguerra. Carbó no hi narra pas els fets des del punt de vista de l’infant o des del moment viscut, no; ho fa des de la vellesa, amb més de vuitanta anys a l’esquena, esprement la seva memòria prodigiosa (i els records familiars, és clar, com apunta en alguna ocasió), perquè un bon dia es va adonar que aquell món que havia viscut era totalment desconegut de les noves generacions (p. 163). Per això es permet els salts en el temps; les relacions diverses d’uns personatges reals amb alguns de ficció de la seva pròpia obra; les digressions, que gairebé l’acosten a la narrativa oral; i, sobretot, descobrir-nos o retornar-nos, segons l’edat que tinguem, records de mons totalment desapareguts que, com ell mateix apunta al llibre: “Hi ha coses que, explicades avui, semblen increïbles.” (p. 141)
Tota l’obra d’en Carbó, si m’ho permeteu, ens sembla increïble i és per això que em pregunto si deixarem passar una ocasió tan bona per recordar-lo, per homenatjar-lo arreu del país, perquè en Carbó gairebé tot ho ha fet pensant en la llengua, la cultura i la gent del país.
Com a anècdota, per als lectors de La Fura, fer notar que un dels seus avis, concretament el patern, que es deia Quim com ell, era del Penedès (p. 25).
