“Ara, quan puguis, has de fer un article a La Fura, per avisar tothom a qui no hàgim pogut dir-ho abans”. Estimada mama, estimat papa. Estimat germà, Ramon, estimada germana, Núria. Estimats lectors i lectores. La vida ens uneix, i el final de la vida ens fa adonar que només ens tenim els uns als altres. El papa l’hem estimat tant com era possible, però ell se n’ha anat abans. No hi ha hagut cap gran ensurt, ha estat un lent camí cap a la renúncia del cos. Ja molt greu, però encara amb aquell humor característic, deia a metges i infermeres: “Escoltin, no cal que m’ho arreglin tot, que jo tinc moltes coses, només el just per anar tirant”. Prostrat al llit, tot d’una ens mirava aplegats al seu voltant i ens volia fer fora: “Que no teniu feina?”. En canvi, la mama, la seva Rosa estimada, la seva Rosiu, es va tornar insubstituïble, imprescindible en tots els moments del dia i de la nit. I ella hi va ser sempre, esposa, mare, infermera, confident, amant, atenta, seriosa, afectuosa.
S’havien conegut quan tenien setze i vint anys, quan el meu pare era un jove i ben plantat professor de ciències en una acadèmia de Terrassa. I ja sempre van estar junts. Fill d’en Josep Nogué Ayats i de la Maria Serrat Nogué, amb arrels a Camprodon, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, instal·lats primer a Olot, on ell va néixer, fill únic, i després a Terrassa, el meu pare era net del compositor i músic Ramon Serrat. Ell li recomanà que toqués el violoncel, amb què va destacar de jove i que va ocupar molt del seu temps lliure a partir de la seva tardana jubilació, als 70 anys, quan va gravar les Suites de Bach. Rebé la formació tècnica a l’Escola d’Enginyeria Tècnica de Terrassa, on va entrar amb tretze anys. Arribà a ser catedràtic i un reconegut especialista en la seva especialitat, la Ciència dels Materials, en concret de l’alumini, al qual dedicà la seva tesi doctoral. Exercí la major part de la seva carrera a l’EUPVG de Vilanova i la Geltrú, i arribà a ser director de l’Escola d’Enginyeria Tècnica de Barcelona, al carrer Urgell. Compaginà docència universitària, empresa –IMSA, ALCASA–, dedicació a l’esposa, als fills, als pares i als sogres, a tota la família. Ens encomanà la seva passió per la música. Amant de la lectura, dels viatges, durant molts estius ell i la mare s’embarcaven amb cotxe cap a destins europeus, amb un carregament de medicaments, de llibres i de discos, i en aquell mes escoltava totes les simfonies de Xostakóvitx, o de Bruckner, o les obres de Bach, o les òperes de Mozart o de Wagner. La curiositat intel·lectual, l’exigència científica, el gust pels plaers refinats de la vida, la integritat en el tracte amb els companys de la feina, la responsabilitat en la seva comesa de professor, de director de qualitat, de pare, de marit, li donava un semblant seriós que, tanmateix, es traduïa en bonhomia, afecte i un gran sentit de l’humor.
Inacabable article, el d’avui. Inajornable. Bona sort, papa maco. Sempre amb nosaltres.
