Quan explico als usuaris amb els quals treballo –persones que ja tenen una edat i un bagatge considerables a les seves espatlles– que soc membre d’un Banc del Temps, es queden una mica desconcertats. No perquè els sorprengui que en formi part, sinó perquè es fan creus que calgui formar part d’una entitat per fer el que, al seu parer, s’ha fet tota la vida en un entorn de veïnatge o amistat: intercanviar coneixements, capacitats i habilitats.
Em pregunten, com si fos una reflexió en veu alta, “Que et poses en contacte amb un membre del Banc del Temps perquè t’ajudi a efectuar tasques d’electricitat? Que sol·licites a una persona que és membre del Banc del Temps, com tu, que t’ajudi a redactar una carta en català? Que demanes a algú del Banc del Temps que t’ensenyi a fer croquetes?”…
M’argumenten, tot sent conscients d’una realitat que fins ara els era aliena, “És que tota la vida aquestes coses s’han fet –i en alguns entorns encara es fa– de manera habitual i, de fet, s’ha considerat el més natural del món. No havia calgut mai crear col·lectius amb aquesta fi”.
En relació amb per què cal un paraigua sota el qual ens puguem aplegar per tal de perpetuar aquestes velles i convenients pràctiques, ells i elles creuen que potser té a veure amb el fet, d’una banda, que cada vegada les persones vivim en una societat més individualista i, d’una altra, que disposem de menys temps de qualitat per establir vincles de tota mena. I hi estic molt d’acord, tant pel que fa al vessant pràctic –d’ajudar-nos a resoldre inconvenients quotidians– com pel que fa a la part més social –de relacionar-nos per procurar-nos benestar.
I és que en un context de la naturalesa del Banc del Temps s’afavoreix la confiança, la companyonia i l’intercanvi de perspectives, creant un caliu que massa sovint és difícil de localitzar a qualsevol altre espai en comú.
L’ambient que desencadena aquesta iniciativa potencia la complicitat de compartir i, per tant, dota de valor afegit el pur intercanvi de temps a nivell pràctic.
Està clar, doncs –i en això estem d’acord tant els i les meves usuàries com jo–, que és una sort poder comptar amb una eina com és aquesta a la comarca.
