A aquests moments de la meva trajectòria professional sé que els projectes –les feines– els he de continuar tirant endavant si em fan sentir inquieta. Si cada vegada que m’hi poso, en un cas o altre, noto que les pessigolles envaeixen el meu cos. També sé que m’engresca si quan estic duent-lo a terme sento la comoditat de ser jo mateixa i, al cap i la fi, tinc la certesa que cal que el continuï tirant endavant si, quan cadascun d’ells arriba a la fi d’una de les seves etapes, experimento alguna cosa semblant a la satisfacció.
Al llarg de la nostra vida dediquem una bona part del temps a exercir com a professionals i, és clar, el treball que fem consta de tota una sèrie de tasques que ens agraden més i també de tota una colla d’ocupacions que no ens aporten gairebé res. Així mateix, la feina acostuma a anar acompanyada de maldecaps que cal resoldre en cada moment i en cada context. Si quan ens entusiasma se’ns pot arribar a fer feixuga…imaginem què passa quan el que fem no ens agrada!
Al cap i la fi –tot i que de vegades tendim a oblidar-ho–, des d’un punt de vista eminentment pràctic, el fet de treballar constitueix un mitjà per poder adquirir tot allò que precisem per viure amb dignitat i, si pot ser, amb qualitat de vida. Potser la clau per estar en equilibri pel que fa al nostre particular vincle amb la feina està en el fet de saber identificar quines són les nostres necessitats i les de les persones que depenen de nosaltres. En definitiva, a saber prendre perspectiva i equilibrar entre el que són necessitats reals i el que s’ha anat convertint al llarg de la nostra vida en necessitats creades.
