En només mig any, el Penedès les ha vist de tots els colors. Hem passat de sufocants onades de calor a registrar temperatures per sota dels zero graus, i de la sequera persistent a les pluges torrencials i ventades de més de cent quilòmetres per hora. Aquesta successió d’episodis meteorològics –que fins fa poc hauríem considerat excepcionals– han estat una advertència clara del que, segons els experts, serà cada cop més habitual.
L’estiu passat vam viure una onada de calor que va fer pujar la temperatura per sobre dels trenta-set graus a l’Alt Penedès, superant amplituds tèrmiques que fa uns anys semblaven excepcionals. A banda d’aquella calor sufocant, també a l’estiu una dana va descarregar aiguats intensos arreu del territori, provocant greus destrosses a Vilafranca del Penedès i a Cubelles. Uns aiguats sense precedents que posaven de manifest la fragilitat de la xarxa d’infraestructures davant fenòmens intensos de precipitació.
L’hivern tampoc no ha estat pas tranquil. Els mesos de desembre i gener van deixar una onada de fred amb mínimes sorprenentment baixes, amb temperatures per sota dels zero graus en molts punts del territori. Tant és així, que la neu va emblanquinar les cotes més altes del Penedès, deixant una postal molt difícil de veure en aquest punt del país. Per parlar d’una altra nevada semblant al Penedès cal remuntar-se, de fet, onze anys enrere. El gener ha estat un mes molt fred, però també molt humit. El motiu, les pluges torrencials que des de principis d’any s’han anat acumulant i que, fins i tot, van acabar provocant el col·lapse de la xarxa ferroviària i, de retruc, del país sencer.
Finalment, aquesta setmana s’han registrat ratxes de vent superiors als cent quilòmetres per hora. Això ha fet saltar totes les alarmes (en el sentit literal de la paraula) i ha obligat a suspendre l’activitat educativa, esportiva i sanitària, paralitzant de nou el país i completant un panorama climàtic turbulent.
En definitiva, el Penedès ha viscut en pocs mesos una mostra de fenòmens que, si bé sempre hi han estat, ara apareixen amb més força i de manera més recurrent. Cal, doncs, replantejar no només la manera com vivim, sinó també la planificació del territori i les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Ens haurem d’anar acostumant.
