Sou de mascareta i distància de seguretat o de cara descoberta i abraçada fàcil? Respecteu les franges horàries o sortiu a passejar o a fer esport en el moment en què us sembla o va millor?
En aquesta situació de desescalada que la nostra comarca viu amb un grau d’aïllament força cruel, les conductes es diversifiquen i, sovint, contraposen. No ha estat fàcil de pair la irrupció d’un virus que ens ha abocat a una pandèmia en la nostra societat, tan mediterràniament oberta i expansiva. A les primeres setmanes de confinament, amb la inevitable dosi d’estupor –ens pot arribar una cosa així a nosaltres, el primer món, evolucionat i tecnològicament tan avançat?–, de por, de desconcert, de perspectives econòmiques i socials tan fosques… segueixen ara les de la tornada, recelosa i vacil·lant, a una nova normalitat que, sincerament, no en té gaire, de normal.
D’entrada, és evident que el maleït virus no ha marxat i pel que ens diuen els que, sense saber-ho tot, en saben més que nosaltres, no marxarà del tot segurament mai més. Amb sort, trobarem com combatre’l quan disposem de més coneixement sobre els tractaments mèdics i tinguem una vacuna eficaç i a l’abast de tota la humanitat. Mentrestant, l’única resposta és continuar vivint en el difícil equilibri de no perdre-li el respecte i, alhora, no tornar-se un paranoic i deixar-se morir socialment i humana per massa por. Un equilibri gens fàcil, al meu parer.
Vull, necessito tornar a fer petons i a abraçar els meus fills i nets; desitjo tornar a tocar i relacionar-me amb les persones del meu entorn a la distància natural a què estava acostumada; espero amb impaciència poder reprendre les activitats familiars, socials, culturals que puntejaven la meva vida, on i amb l’aforament que havien estat habituals; tinc ganes de pintar-me els llavis per sortir al carrer i veure els somriures o les ganyotes dels homes i les dones amb qui em trobi…, però també sé que de la meva prudència i contenció i del respecte a les indicacions que em facin les autoritats sanitàries depèn, en part, que minimitzem els efectes d’aquesta epidèmia que s’ha cobrat i encara es cobrarà un preu tan alt en vides, dolor, treballs, projectes i qualitat de vida de la nostra sofrent humanitat.
Si, com tant s’ha repetit darrerament, és de savis, o simplement d’homes i dones dempeus, treure ensenyaments dels trasbalsos, crec que ara toca d’assumir que la nostra potser tot just descoberta extrema fragilitat, ens demana encara un sacrifici més de disciplina, contenció i paciència.
Decididament, sortiré amb mascareta, seguiré rentant-me les mans fins a treure’n espurnes i aprendré a saludar i a manifestar el meu amor i amistat amb noves fórmules que hauré d’inventar, mentre espero recuperar les abraçades i els somriures destapats que tant enyoro.
Gracies, Mercé, reflexes tot el meu sentiment i parer.