El 23 d’abril de 1985, la Rambla de Barcelona va veure com la Policia Nacional reprimia amb força una manifestació en defensa del català. Una protesta que, quaranta anys més tard, ha reviscut de la mà de la plataforma Sant Jordi per la Llengua. Aquest 2025, la lluita pel català ha tornat a prendre els carrers de Barcelona impulsada per l’esquerra independentista, amb el suport de més de dues-centes entitats, entre elles Òmnium Cultural, l’ANC, Plataforma per la Llengua i el Sindicat de Llogateres.
La manifestació, que ha aplegat milers de persones –2.000 segons la Guàrdia Urbana i 15.000 segons els organitzadors–, ha estat un dia clau per a l’activisme lingüístic, que ha tornat a posar sobre la taula la necessitat de reactivar la lluita per la llengua. Les xifres, de fet, no conviden a l’optimisme. Recordem la darrera enquesta sobre els usos lingüístics, publicada el febrer, que posava de manifest que només un terç de la població a Catalunya parla el català de forma habitual. Així doncs, quatre dècades després d’aquella manifestació a Barcelona la situació no ha fet més que agreujar-se.
La manca de polítiques fermes de les administracions i un model econòmic caspós, basat en l’especulació immobiliària i el turisme, han provocat que viure plenament en català esdevingui un escenari utòpic. La Catalunya “de postal” pensada per als grans esdeveniments –com la Copa Amèrica de vela o el Mobile World Congress– ha esdevingut una màquina de trinxar la cultura i la llengua, fins al punt de perdre el seu rol de cohesió social.
El català no només és una eina de comunicació. Ens defineix com a poble, ens iguala i ens fa més forts davant dels reptes i amenaces d’un món cada cop més globalitzat i, per què no dir-ho, també més hostil. És per això que calen mesures valentes per promoure el català en tots els àmbits (sanitat, ensenyament, justícia, comerç, etc.), perseguir les discriminacions lingüístiques i destinar tots els recursos necessaris a cobrir la demanda formativa de català. Només així aconseguirem revertir els efectes d’un model que, fent bandera d’un fals cosmopolitisme, ha esdevingut l’agent més efectiu a l’hora de destruir la llengua.
