La saviesa popular diu que res pot créixer infinitament, però vet ací que les elits governants fa dècades que diuen que la solució a tot és el creixement econòmic.
El creixement el marca l’increment percentual del PIB, que és un indicador que mesura la producció de béns i serveis d’un país. Per tant, a més producció, més creixement.
Sembla fàcil, oi? Doncs posem-hi peròs.
Primer, per produir aquests béns i serveis es necessiten matèries primeres, i aquestes són finites, o com a mínim no es regeneren prou ràpidament per cobrir la demanda.
Segon, el PIB no mesura aspectes fonamentals en el benestar d’una societat. Per exemple: no computa les feines fetes a la llar, que normalment fan les dones; tampoc contempla els efectes positius sobre la societat que tenen l’educació, la salut o l’oci; no té en compte les “externalitats”, o efectes negatius com ara la contaminació, sigui atmosfèrica, dels aqüífers o de la terra, i, per descomptat, l’efecte que l’extractivisme de materials té sobre els ecosistemes. Recordeu el desastre del Prestige? Doncs com que l’impacte ecològic no compta, però els materials i la mà d’obra emprats per a la neteja de les costes si, resulta que va ser bo per a l’economia. Com us quedeu?
Tercer, aquesta producció sovint es fa amb mà d’obra sobreexplotada en temps, salaris i condicions laborals. Pots ser el treballador més desgraciat del món, però contribueixes al creixement. Lligat a això, el PIB no contempla la distribució de la riquesa generada. Tot va a poques mans, eixamplant l’escletxa entre els que més tenen i els que menys.
La cirereta al pastís és que la quantitat de moneda emesa és limitada. De fet, els bancs centrals només emeten si abans han creat altres “actius” que impedeixin la devaluació de la moneda. Llavors, si la quantitat de diners circulant no varia de forma substancial, com és possible el creixement? Doncs amb deute. El sistema monetari basat en crèdits fa que els inversors, petits i grans, hagin de retornar més diners dels que han rebut, engreixant les butxaques dels prestadors. La usura de tota la vida, però normalitzada i acceptada majoritàriament. El sistema s’aguanta per això, i per tant no pot permetre perdonar cap deute, com li va passar a Grècia durant la crisi del 2009. Si els deutors no paguen, s’esfondra el castell de cartes.
Per tot això ens convindria fugir del creixement econòmic i adoptar sistemes on el benestar ciutadà via estalvi de recursos fos l’objectiu. El que coneixem per decreixement. Busqueu-ho.
