L’amic Jordi Valls, que segueix atentament aquesta secció, em suggereix sovint qüestions a tractar. Aquesta d’avui n’és una, per bé que la podríem considerar compartida, perquè jo ja la tenia prevista en la meva llista de temes possibles. La seva consulta, en concret, és què em sembla el tractament de les hores que fa la nova Gramàtica de la llengua catalana.
Totes les llengües modernes tenen dos sistemes per dir l’hora: la popular o tradicional i la tècnica. Per exemple, dos quarts de tres / 2:30 (les dues trenta); las dos y media / 2:30 (las dos treinta); half past three / 2:30 (two thirty); deux heures et demi / 2:30 (deux trente)… No cal ser gaire observador per adonar-se que és la primera la que dona caràcter a una llengua; l’estructura de la segona és idèntica en tots els idiomes. I és encara més evident que, en el nostre cas, la primera està seriosament amenaçada de mort: cada vegada sentim més són les dues i mitja. Es tracta d’un castellanisme sintàctic –i els sintàctics són encara molt més difícils de corregir que no pas els lèxics (pues/doncs). Ara bé, s’ha de reconèixer que en alguns parlars del domini lingüístic català és la forma tradicional.
Proveu de dictar un missatge d’aquests de Whatsapp que transforma la veu en text i digueu Vindré a dos quarts de tres… Ho transforma automàticament a Vindré a 2:30 (!!!). I en castellà igual, eh…! Dicteu-li Iré a las dos y media i us posarà ràpidament i alegre Iré a las 2:30. I proveu-ho en anglès. I d’allò… És a dir, per si no en tinguéssim prou amb l’amenaça del contacte permanent amb la llengua més potent, la tecnologia ens ho acabarà de liquidar tot. En diuen globalització d’això, també…
Però vaja, anem allà on volíem anar. La Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 2016) diu textualment: […] “Les fraccions horàries se solen expressar pel sistema de campanar, habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya i que és específic de la llengua catalana, o pel sistema de rellotge, habitual en la resta.” Llegiu dos quarts de tres on diu sistema de campanar i les dues i mitja (o, segons alguns parlars, les dos i mitja) on diu sistema de rellotge. És a dir, presenta les dues formes com a existents i, per tant, correctes.
I això és perquè –tal com explica en la Introducció, i concretament a les pàgines XX-XXII– la Gramàtica es defineix com a descriptiva i normativa. Però de normativa, en aquest cas, no n’és gaire. No diu que la forma més recomanable, pel fet de ser la pròpia dels parlars que formen la base del català literari, és la del campanar, la de dos quarts de tres, per bé que cada vegada està més estesa la forma les dues i mitja, que és, almenys en el parlar de la nostra comarca, un castellanisme flagrant. Per tant, amic Jordi, no hi estic d’acord. No estic d’acord que l’IEC beneeixi la desaparició imminent de la nostra manera genuïna de dir l’hora.
Miraré d’acabar amb una certa alegria. En els anys vuitanta, un alumne de 7è o 8è d’EGB (13-14 anys) es va adormir i va fer una hora i mitja tard a l’autocar, on l’estàvem esperant per anar d’excursió. No hi havia mòbils, i havíem d’anar a l’escola –on no arribava l’autocar– per trucar a casa seva, on no ens contestaven, etc. Finalment, quan es va presentar, enlleganyat i confús, li vaig preguntar què havia passat.
– ¡Es que con eso de los quarts me despistáis…!
– Passa, passa i puja, que…!
