Quan viatges amb amics, tens temps de fer-la petar de moltes coses, ja que comparteixes taula, estones de lectura o de tertúlia (sobretot en dies plujosos), passejades i excursions… Aquest estiu, una de les anècdotes que més em van cridar l’atenció, de les moltes que vam compartir amb en Quim i l’Anna, va ser un exemple, no per sabut menys colpidor, de l’espanyolisme lingüístic, o si ho preferiu, de l’imperialisme lingüístic, tan arrelat a la societat espanyola.
Els nostres amics, durant quatre anys, van treballar en un hospital africà, concretament de Rwanda. Ho van fer a través d’una ONG internacional, per la qual cosa van coincidir amb gent d’altres nacionalitats, com per exemple un matrimoni de metges holandesos o unes monges navarreses. En Quim i l’Anna s’entenien amb els holandesos en francès, amb les monges en castellà i aviat van aprendre nocions de kinyarwanda per entendre’s amb els pacients i treballadors de l’hospital, tot i que molts també parlaven francès. No cal dir que entre ells, com la cosa més natural del món, parlaven en català, de la mateixa manera que els metges holandesos ho feien en neerlandès o les monges en castellà. Renoi, es veu que això de parlar en català, i més en un país estranger, a les monges patriòtiques els devia semblar l’acte més impropi i més antipatriòtic que un hom es pugui imaginar. Tant que se’n van queixar a la central de l’ONG. Sí, sí, com ho sentiu, van fer un escrit comunicant a l’organització que el metge català i la seva esposa parlaven català entre ells i de vegades fins i tot ho feien amb algun mossèn que visitava l’hospital, ja que en aquell moment n’hi havia uns quants, a Rwanda, del bisbat de Vic.
Per sort, la cúpula de l’ONG, que no devien ser tan estrets de mires, no en van fer cabal, no es van dignar ni contestar, però de ben segur que es devien quedar amb les ganes de dir-los si els semblava tan normal que elles parlessin en castellà a Rwanda, o si no els molestava ni els feia estrany que els holandesos ho fessin en neerlandès. D’això, si no em descompto, que diria en Miquel Martí i Pol, ja fa més de trenta anys, no res, una fotesa. El trist és que avui dia encara ens trobem en situacions semblants, per no dir pitjors. Que trista una democràcia que ha estat incapaç de fer arribar als seus ciutadans que la sacrosanta Espanya no era “una, grande y libre”, sinó diversa, més aviat mitjaneta i massa sotmesa a lobbies i poders ocults que la converteixen en un titella en mans d’unes elits, sobretot econòmiques, però també d’alts funcionaris i d’alts comandaments militars.
