La normalitat i l’estranyesa es donen la mà, encara que no ho veiem; la naturalesa de la realitat així ho contempla. Som nosaltres que fem la distinció per aclarir-nos, i això també és natural en el funcionament de la psique humana.
En aquests dies pandèmics, de confinaments i restriccions –recordarem el 2020 com l’any de la pandèmia–, s’ha parlat molt de tornar a la normalitat o la “nova normalitat”, i tot això enmig de l’estranyesa que provoca la incertesa de què passarà, ja que estem vivint situacions que porten temença. Però tot és normal, ja que què és el normal i què l’estrany en la vida tan pròdiga de repeticions i novetats, tot alhora.
Res no tornarà a ser igual, sentim repetir com un mantra. És clar que no, però no només a causa de la pandèmia que ho ha trastocat tot i ens hem hagut d’anar adaptant a les circumstàncies. Res no és mai igual, ningú no es banya en la mateixa aigua del riu. Tot és nou d’ençà que comença el dia fins que es fa de nit, l’únic que és igual és aquesta cadència.
La normalitat dona seguretat, l’estranyesa inquieta. La normalitat que ens tranquil·litza és una sensació interna com ho és l’estranyesa: pura subjectivitat que, no obstant això, és el que per a nosaltres és la “realitat”: cadascú sent el que sent i això és el més real del món per a tothom.
Entre el coratge i la fragilitat hi ha un pas i sovint basculem entre una cosa i l’altra, si bé en la balança de la condició humana hi acaba pesant la vulnerabilitat. Som vulnerables pel fet d’existir, la nostra vida sempre penja d’un fil amb pandèmia o sense, si bé en cap circumstància no sembla assenyat anar a buscar el perill, exposar-se, encara que això suposi un cert grau de frustració. Una de les coses que la pandèmia ens està ensenyant és que hi ha poca resiliència espiritual: si durant una temporada no podem fer vida “normal”, això no ens hauria de suposar una tragèdia perquè no ho és. Pensar en situacions extremes –la guerra, per exemple, o la mort d’un fill, o quedar-se sense feina, això sí que és temible i cal que la societat se’n faci solidària i responsable– ens hauria de servir per veure que, en realitat, el que és estrany és la normalitat entesa la vida com una bassa d’oli.
