No soc pas un addicte a les exposicions, però sí que m’agrada de veure’n tantes com puc i de temàtiques variades. A Vilafranca, miro de no perdre’m les dels Trinitaris, de Sant Francesc, de la capella de Sant Joan, del Fòrum Berger-Balaguer i fins i tot algunes de no tan habituals com, per exemple, les que fan algunes associacions de veïns.
Avui, però, no vull pas parlar de les exposicions vilafranquines, sinó de les que hi ha constantment i des de fa vint-i-cinc anys ben bons al Palau Robert de Barcelona (Passeig de Gràcia, 107). I m’he animat a fer-ho perquè han coincidit en el temps tres exposicions d’allò més interessants i diverses.
La primera, la de format més reduït, és a les antigues cotxeres. Es titula Els llibres de la Generalitat Republicana (1931-1939) i està dedicada, com podem deduir pel títol, a les publicacions de la Generalitat durant els vuit anys de República, que suposen la no gens menyspreable xifra d’uns set-cents volums d’allò més variats, des de llibres infantils, passant per textos legals o estudis ben diversos. Es pot visitar fins al dia 1 d’abril.
La segona ocupa les dues sales de la primera planta. Es titula Dues pedres. Paisatges persistents i està dedicada, com sintetitza el fullet informatiu, a “mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges formats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar-ne la vigència i la persistència”. Es tracta d’una exposició clarament pluridisciplinària, ja que s’hi combinen materials de tota mena: audiovisuals naturalment, però també pedres, productes naturals relacionats amb la pedra seca, textos escrits, maquetes, entrevistes… Una exposició d’aquelles que has de veure més d’una vegada, que aconsegueix de valorar un patrimoni tan ric i variat a Catalunya, compartit amb tants altres indrets de la Mediterrània, i que, amb molt d’encert, va ser declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat l’any 2018. Es pot visitar fins al dia 2 de juny.
La tercera és a la sala núm. 3, situada al segon pis del palau, es titula Núria Feliu al Palau (Robert), jugant amb el terme “Palau”, ja que “fer un Palau” (referit durant anys al Palau de la Música i ara al Palau Sant Jordi) era, i és, una fita per a qualsevol carrera musical, si més no a casa nostra. L’exposició, com deixa clar el títol i sintetitza el fullet informatiu, “vol homenatjar la trajectòria de Núria Feliu i descobrir-la a les noves generacions”. És un recorregut magnífic, i ple d’objectes sovint entranyables (discos, cartes, fotografies, records i regals…), per la vida i l’obra d’una de les grans artistes catalanes del segle XX. Una artista que va recórrer Catalunya amb la seva orquestra i hi va popularitzar, sempre en català, peces de jazz, cançons de pel·lícules, cuplets i boleros… Una artista d’arrel popular (en una de les primeres fotografies de l’exposició se la veu despatxant a la parada familiar al marcat de Sants) que sempre va estar compromesa amb la llengua i amb el país. Es pot visitar fins al 19 de maig.
