L’escriptora i veterinària María Sánchez diu, al seu llibre Tierra de mujeres, que a molts mitjans treballen columnistes que als seus articles enalteixen els paisatges bucòlics del medi rural. Uns articulistes que visiten prats i rius i mars i muntanyes els caps de setmana i els estius, però que, en el fons, no tenen cap preocupació ni vincle real amb aquestes terres que tant diuen enyorar.
La preservació del paisatge és el primer pas cap a la sobirania alimentària, la divulgació d’una dieta mediterrània equilibrada i amb productes de proximitat, la garantia de la supervivència de la nostra identitat, del nostre territori i, també, la perseverança de la nostra manera de viure. I això, estimats lectors, és un tema molt important, i del tot vital. El paisatge no es pot conservar si no ens hi impliquem tots, i sobretot, no pot existir si no assegurem el futur de la seva base: la pagesia, les agricultores, les ramaderes, els viticultors. A favor de les columnes d’estiu que evoquen nostàlgia pels petits pobles de muntanya que s’han deixat perdre, però a favor, també, de donar veu a les mans que s’embruten dia sí, dia també, perquè els plats que ens posem a taula tinguin gust de territori, de salut, i d’una vida digna.
1. Preu just?
Un 26% del territori català està format pels cultius que els diversos pagesos cuiden dia a dia. Si bé gran part d’aquestes terres són conreus herbacis com el cereal, els altres dos cultius més rellevants en extensió són els de l’olivera i la vinya, una vinya tan típicament mediterrània com penedesenca.
A la nostra vegueria tenim tres cultius predominants: a la part més central (a l’Alt i al Baix Penedès i a una part de l’Anoia i el Garraf) hi ha vinya, al Garraf hi ha zones de regadiu que es dediquen a l’horta, i més cap a l’Anoia trobem el cereal. El segon conreu llenyós català més important és la vinya, que s’estén en unes 65.000 hectàrees, i que és bandera de l’entorn penedesenc.
“Al nostre territori l’horta és una mica complicada si no tens pou, perquè majoritàriament som un terreny de secà. No et decantes ni pel cereal ni per l’olivera, perquè els preus són terriblement baixos, i el que més o menys et funciona millor és la vinya”, explica en Ferran Carbó, pagès de 27 anys que, després d’haver treballat com a jornaler durant quatre anys, va fer la incorporació com a jove agricultor el 2018. Ara treballa 17 hectàrees en diversos municipis de l’Alt Penedès en règim de rabassa. “També et trobes que no tens alternativa. Si jo ara arrenqués una vinya, no sabria què posar-hi: el preu de les ametlles està per terra, el de les olives també; i la vinya és, tot i estar també en la misèria, el que ens surt més bé. Ara com ara poca cosa se’n salva, només el préssec d’Ordal perquè ho han sabut fer bé, amb una zona petita i unes quantitats molt controlades”.
En Rafel Ramon, coordinador comarcal de l’Alt Penedès, membre de la sectorial de la Vinya i el Vi i de l’intercomarcal de l’Àrea Metropolitana del sindicat Unió de Pagesos, hi coincideix: “a la vegueria hi ha hagut sempre dues o tres empreses grans, que han crescut molt gràcies a ajuts de la Generalitat i el Ministeri, que han acabat creant un monopoli de la compra de la matèria primera, el raïm, i de la venda del vi. Això ha suposat una guerra comercial, sobretot en la venda de cava, entre dues grans empreses que buscaven vendre el producte final més barat. Si resulta que tenim un producte que es pot aconseguir molt fàcilment, que es comercialitza molt barat, i no es destinen esforços per revalorar-lo, arriba un moment que el peix es mossega la cua. A més, hem de tenir en compte que ara aquestes grans empreses estan controlades des d’altres països. Si abans de canviar de propietaris ja tenien poc en compte el territori, ara encara hi pensen menys. Les multinacionals i els fons d’inversió només miren resultats: si posseeixen entre un 70 i un 90% de la venda del cava, està clar que el més fàcil és posar un preu barat i que vingui qui vulgui”.
En Rafel es refereix a empreses com Freixenet o Codorniu, els gegants del cava que actualment es troben en mans estrangeres: les del productor alemany Henkell, en el cas de Freixenet, i les del fons d’inversió nord-americà Carlyle, en el cas de Raventós-Codorniu. Freixenet, Codorniu i Jaume Serra (aquesta última del grup García Carrión) compren pràcticament el 90% de la producció de raïm per elaborar cava del Penedès.
Les decisions d’aquestes empreses són molt rellevants: són elles les qui marquen el preu mitjà a què es compra el raïm cada any, que acostuma a ser molt baix. El 2019 la baixada de preus va ser escandalosa: el quilo es cobrava a 30 cèntims, quan el mínim perquè una collita surti a compte són 40. Però aquesta situació de preus miserables, sovint per sota del cost de producció, ja feia anys que trontollava.
La base del problema al preu tan baix de la matèria primera és que el sector del vi és altament competitiu, cada vegada més amb la incorporació de nous cellers i països productors en auge al mercat internacional, i una de les mesures que apliquen algunes empreses és fer productes centrats en la quantitat i els preus de gamma baixa. Així, perquè l’elaboració d’aquests vins, caves i escumosos surti a compte, cal reduir costos de la cadena de producció, retallant personal, mecanitzant els processos i adquirint una matèria primera al màxim de barata, cosa que afecta directament, i greument, els viticultors.
2. Plou sobre mullat
Els preus baixos es vinculen directament amb un altre conflicte: els excedents. Com que el preu del raïm, a molts cellers, és tan ínfim, molts pagesos busquen tenir més hectàrees i més producció. I a això s’ha de sumar el dret de plantació, segons el qual quan s’arrenca una vinya només es pot tornar a plantar en un termini de tres anys. Un cop passat aquest termini es perden els drets i s’han de tornar a demanar. Segurament, si es poguessin allargar aquests límits i una vinya pogués estar més temps sense produir, hi hauria menys excedents.
El problema és que, si la mitjana de producció de raïm continua sent alta, i hi segueix havent molt de vi, cava i escumós en estoc de collites anteriors (perquè el 2020 el coronavirus va fer-ne baixar les vendes, sobretot les de caves i escumosos per ser productes més associats a moments de celebració), hi ha tanta oferta que els preus segueixen sent tant o més baixos. Enguany el límit de quilos per hectàrea que ha fixat el Consell Regulador del Cava es queda en 11.000, però aquesta mesura només afecta els viticultors i difícilment suposarà canvis en el preu per als que els compraran el raïm.
“Abans de la covid ja vam començar l’any amb l’amenaça de sempre: que hi havia massa excedents, que podríem passar un any sense collir perquè hi ha molt de vi, i amb la pandèmia, a sobre que hi havia molts excedents, vam veure que no es vendrien i no es buidarien. Però vam patir la plaga de míldiu, i no hi va haver tants excedents com s’esperava. Si la collita hagués estat com la que segurament serà aquest any, alguns potser no hauríem cobrat ni 20 cèntims el quilo” assegura el Ferran, que també apunta que al territori hi ha cellers i cooperatives que sí que paguen preus justos.
Per en Rafel, la solució a aquests excedents és molt clara: “el problema és estructural, perquè una quarta part de la collita sobra. Des d’Unió de Pagesos demanem que el cava s’elabori utilitzant most concentrat en comptes de sucres o altres afegits a l’hora de fer l’expedició, perquè així gastaríem els excedents i podríem assegurar la traçabilitat del producte. Altres mesures serien extreure menys del 66% del suc a premsa, i que el Ministeri deixi d’augmentar la superfície de plantació”.
Aquesta darrera mesura és una de les reivindicacions pageses que més polèmica arrossega. A Catalunya, molts viticultors i cellers denuncien un boicot al cava català per motius polítics, que va empitjorar a partir dels fets de l’1 d’octubre, a la qual cosa se suma l’augment en 6.000 hectàrees de vinya permès pel Ministeri d’Agricultura del Govern espanyol els darrers anys. “El Consell Regulador del Cava i diversos estudis conclouen que cal frenar el creixement de plantació. Fins fa poc teníem entre 32.000 i 33.000 hectàrees, el nostre potencial de vendes; però les regions espanyoles que també formen part de la DO Cava van aconseguir fer pressió perquè s’afegissin 6.000 hectàrees més. Això fa que tot el sector vagi malament i que els preus continuïn sent baixos. Hem de seguir lluitant perquè s’aprovin mesures com l’any passat, quan vam aconseguir els ajuts pels danys del míldiu, la verema en verd i la destil·lació de crisi”.
3. Les plagues
El 2020, a banda d’haver viscut una pandèmia mundial que transcendirà a la història contemporània, es coneix com “l’any del míldiu”. Aquesta malaltia, produïda per un fong que ataca les plantes, pot provocar la pèrdua de la collita si no es controla. L’any passat, i segons dades del Departament d’Agricultura, un mínim d’11.000 hectàrees de vinya afectades per aquest fong van perdre més de la meitat de la collita.
És per això que des del Departament es van impulsar uns ajuts de 8 milions d’euros destinats als pagesos que havien perdut més d’un 35% de producció, ajuts que malauradament no van poder arribar a tothom.
“Irònicament, el míldiu ens ha salvat”, explica en Rafel. “Jo vaig perdre un 40% de la collita, i si no hagués pogut cobrar aquest ajut potser no hauria aguantat” comenta el Ferran Carbó.
Les malalties com el míldiu, l’oïdi o la botrytis, les plagues d’insectes i els virus són uns altres dels reptes que han d’afrontar els pagesos, sobretot els qui treballen seguint els patrons de la viticultura ecològica o biodinàmica, que no permeten l’ús de preparats químics de síntesi. A aquests reptes se suma la proliferació de la fauna salvatge: senglars, conills i cabirols són els protagonistes de molts estralls als cultius penedesencs. Els cabirols es mengen els brots dels ceps, els senglars trepitgen els camps i els conills roseguen les plantes i provoquen danys fent els seus caus. “És molt difícil fer front a les destrosses de la fauna, perquè no la podem controlar. Els caçadors se’n cuiden quan poden, però costa molt aconseguir que se’t concedeixi el permís per fer una batuda, o els permisos arriben quan ja és tard. Caldria que es professionalitzés el control d’aquests animals, perquè són un problema gran i les solucions s’han d’agilitzar”, explica en Rafel Ramon.
4. Més dones al camp
El Departament d’Agricultura té 47.940 explotacions agrícoles registrades. D’aquestes, 28.776 són propietat d’homes, 13.174 de dones, i 5.990 estan a nom de persones jurídiques. Al nostre territori la tendència és clavada: de les 3.975 explotacions declarades, 2.436 van a nom d’un home i 997 a nom d’una dona. Només un 25% de les explotacions de les comarques de l’Anoia, el Garraf i l’Alt i el Baix Penedès són propietat d’una dona.
“El 2021 s’ha avançat i s’han millorat moltes coses, però les dones tenim una autoexigència constant”, apunta Isabel Vidal, viticultora de 56 anys que va fer la incorporació com a agricultora el 1994 i que avui en dia és la cap sectorial de la Vinya i el Vi de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya.
Per la Isabel, el fet que hi hagi menys dones a l’agricultura és cultural, però també econòmic: “anys enrere, els homes eren caçadors i les dones cuidadores. Ara les dones som cuidadores i caçadores, i els homes segueixen sent caçadors: han d’aprendre a ser cuidadors i actuar abans que se’ls demani, autoresponsabilitzar-se. I amb la maternitat s’han de garantir més ajuts per a les mares, que les autònomes puguin allargar les seves baixes i tenir algú que els faci el relleu al camp mentrestant”, afegeix.
La Isabel també considera que el valor dels productes és essencial: “hi haurà més dones i relleu al sector si hi ha futur i estabilitat, si els preus són dignes, si la gent consumeix productes de proximitat i si hi ha més empatia i generositat interna”. En aquesta línia, la Isabel considera que s’ha d’evitar que passi com als sectors de la llet o altres fruites, que són controlats per monopolis, tenen preus encara més baixos que els de la vinya, i han acabat “trinxats i liberalitzats”.
Per altra banda, cal reivindicar el paper de la dona rural, que cuidava la terra, els ramats i la casa, i que avui és la que impulsa molts projectes ramaders i de repoblació de zones abandonades o en perill. Potser caldria plantejar-nos una pregunta: pot ser que la despoblació de petites zones rurals tingui els seus orígens no només en els preus baixos que impedeixen la subsistència dels seus conreus, sinó també en l’ostracisme a què hem condemnat les seves dones, el pilar que feia aquelles vides possibles?
5. Renovables: l’enemic camuflat
Al Penedès hi ha una gran quantitat de polígons industrials, l’autopista que travessa el territori i una C-15 en constant creixement. I és que el Penedès, un territori planer, ben situat i comunicat, és la diana de molts projectes de grans infraestructures precisament perquè el seu sòl ho posa fàcil.
Un debat que ja fa temps que és sobre la taula és el de la implantació de parcs fotovoltaics: no fa gaire es va donar a conèixer la intenció de diferents empreses que pretenien cobrir quasi 470 hectàrees de sòl penedesenc de plaques solars. “Amb les energies renovables ens està passant el mateix que amb els polígons i les urbanitzacions”, apunta el Ferran. “Les constructores busquen espais plans i grans, que acostumen a ser zones fèrtils, com va passar amb els polígons de la Granada, Sant Pere o Sant Cugat, on les terres més fèrtils estan sota un tros de ciment. Ajuntaments i consells comarcals s’estan implicant perquè no s’instal·lin aquests parcs o es tinguin en compte les necessitats del territori, i per sort no ens trobem del tot sols davant del món com ens ha passat en altres ocasions”.
Des de grups ecologistes com SOS Penedès s’han presentat estudis per demanar l’aprofitament dels polígons industrials per instal·lar-hi les plaques i evitar eliminar sòl agrícola. Segons SOS Penedès, les plaques es podrien instal·lar a les 3.565 hectàrees de terreny industrial de la vegueria, i apunten que “hauria de ser perfectament viable limitar la instal·lació d’hortes solars a àrees industrial”.
“Les renovables són necessàries i urgents, però el problema és que no s’està escoltant la gent del territori. El que s’ha de fer és un consens entre els ajuntaments, la pagesia, les entitats turístiques, els pobles i els grups ecologistes, i veure quanta potència necessitem i, per tant, quantes hectàrees de plaques o aerogeneradors fan falta, i situar-los bé. Si es col·loquen malament perjudicaran els cellers petits, l’entorn, la vegueria en general”, explica en Rafel, que proposa aprofitar també els vorals de l’autopista per col·locar-hi les plaques.
En Rafel també posa l’alarma sobre la pèrdua de conreus que pot suposar la instal·lació de plaques: “al territori som 7 milions de persones que hem de menjar i no podem dependre de camions que venen de qui sap on. A Catalunya tenim una agricultura molt professional, de quilòmetre zero, que hem de seguir defensant”.
6. On és el relleu?
El problema de les renovables ha fet aflorar un conflicte constant de tot el món rural: la manca de relleu agrari. La majoria d’explotacions agrícoles de Catalunya són propietat d’homes i dones majors de 65 anys, i molts d’aquests agricultors envellits es veuen obligats a vendre les seves explotacions al millor postor perquè no troben qui se’n vulgui fer càrrec. Sovint, aquest millor postor són empreses constructores o les que busquen sòl agrari per instal·lar-hi parcs fotovoltaics i altres infraestructures amb gran impacte visual i ambiental.
“El relleu generacional el visc preocupat perquè molts pagesos que es jubilen i no troben algú que els porti les terres, les acaben venent perquè s’hi facin cases, polígons, parcs solars… Com que no hi ha relleu i molts no veuen el valor de la terra el que fa més por és que els camps es perdin”, reconeix el Ferran. El Ferran és pagès per convicció, per ideals, per militància: “no vull que la subsistència de la gent del nostre territori depengui d’una agroindústria que decideixi com explotar el nostre terreny i que des del primer moment que li deixi de ser rendible hi construeixi un polígon o ho vengui per posar-hi un parc solar. La majoria de joves pagesos que conec s’hi han posat o bé perquè a casa ja s’hi dedicaven i tenien terreny, o bé perquè volen elaborar el seu propi vi, i això motiva. Però per als joves que, com jo, hem de començar de zero, és més difícil”.
7. Canvi climàtic
Un dels hàndicaps més grans a què s’encara tot el sector de l’agricultura i la ramaderia és el silenciós, però molt visible i sobretot palpable, canvi climàtic. “Cada vegada veremo més d’hora i veig com varietats de raïm de cicle llarg es tornen de cicle curt. El nostre sector s’haurà d’adaptar per aplicar les feines al camp i l’orientació de les parcel·les segons les noves necessitats perquè el canvi climàtic no afecti la qualitat del raïm”, assegura la Isabel.
El Ferran explica que, a banda de les limitacions i els replantejaments de les tasques que suposen els efectes del canvi climàtic, el problema gran és la incertesa: “aquesta situació ens fa molt difícil la presa de decisions. No hi ha anys de transició, tenim climes més extrems que abans: o tenim un any amb moltes pluges, o un any molt sec; o tenim un estiu a 40 graus o potser un estiu fluix, però no hi ha entre mitjos, no hi ha hiverns ni estius normals. Això fa que la planta també sigui molt extrema i o bé et broti tard, o bé massa d’hora, i això complica que sàpigues quan has de podar, pateixes perquè no hi hagi gelades… El canvi climàtic ha accentuat la variable d’inestabilitat que ja hi ha normalment al camp. El meu avi sempre em deia que moltes de les coses es podien fer de manera sistemàtica, però ara ja no. A l’octubre no pots decidir quan podaràs una vinya, i abans ja podies saber més o menys quan podaries, quan ensulfataves…”.
8. Cuidar les mans que ens cuiden
Cada vegada més persones s’interessen per tenir una dieta equilibrada, amb productes de temporada i de quilòmetre zero, per millorar la pròpia salut i per contribuir a la cura del medi que ens envolta i del planeta on vivim. Però perquè això sigui possible cal que els nostres pagesos tinguin uns drets garantits, la possibilitat real de subsistir i fer de la seva una feina rendible.
Molts cellers de la zona descriuen els pagesos que els porten el raïm o que els cuiden les finques com a “jardiners”, altres bategen els seus vins i les seves vinyes amb els noms dels propietaris de les mans que les treballen, i està clar que la tasca pagesa s’ha de valorar. Però, potser, el més necessari és deixar de romantitzar tant la pagesia i el medi rural en general i apostar per uns preus justos, per consumir productes de proximitat i per aplicar el sentit comú: que cap més agricultor hagi de veure com li cobren el quilo de raïm a 18 cèntims, que no perdin els brots tendres per una colla de ciclistes que ha volgut fer via, que no hagin de tornar a llaurar el camp que tenien a punt perquè algú ha volgut la selfie perfecta a costa de destrossar un tros, i que no se sentin abandonats, menystinguts i menyspreats, perquè la responsabilitat de preservar el nostre territori, la nostra identitat i la nostra sobirania alimentària passa per pensar-los, cuidar-los, i estar a l’altura d’aquests pagesos i pageses que viuen, cada dia, amb la falç al puny.
9. “S’ha perdut una generació per culpa del derrotisme de molts pagesos”
ENTREVISTA A Eudald Planella, un pagès de 28 anys establert a la masia Mas Marquet de Piera, on produeix, elabora i comercialitza els seus propis vins i olis sota la marca “El Violinista”. Cultiva vinya, olivera, cereal i ametllers. El seu objectiu és treballar la venda directa i propera i fomentar el consum responsable i el valor dels productes ecològics de proximitat. Actualment forma part d’Unió de Pagesos i també és un dels impulsors de Joves Viticultors, moviment nascut el 2019 com a conseqüència de les protestes per la baixada de preu del raïm.
Com veus el moviment sindical i reivindicatiu de la pagesia a la vegueria? Quines mancances van fer que impulséssiu Joves Viticultors?
Joves Viticultors va sorgir per fer pressió als sindicats que ja tenim al territori, Unió de Pagesos, l’Associació de Viticultors i la JARC, per anar més enllà en les reivindicacions de protesta contra els baixos preus del raïm. Quan es va anunciar la baixada de preus del 2019 els més joves vam creure que calia fer alguna cosa més, i per això vam fer pressió fins que, amb la resta de sindicats, es va convocar una vaga. Tenim molt clar que volem ser pagesos i viure de la terra i per això hem de tenir uns preus justos garantits. Però lluitar contra empreses grans desgasta, i la conclusió a què arribes és que perquè es valori la nostra tasca cal treballar des de casa, fer els nostres propis productes. Joves Viticultors ens ha servit per crear una xarxa entre els joves pagesos de la vegueria i veure que no estem sols, i els lligams que hem fet amb aquest col·lectiu ens estan ajudant a fer un canvi de model més cap a productors-elaboradors. També sabem que podem aportar molt més, i per això reclamem que s’impulsi un viver de celleristes.
Voleu ser pagesos i viure de la terra. Però la situació actual és molt dura, amb un sector molt menystingut que no sembla que pugui garantir un futur. Com acabes sent agricultor?
Jo vaig decidir dedicar-me al camp perquè des dels 14 anys que participava en la verema i a collir olives pel meu compte i m’agradava. Quan vaig acabar la carrera universitària vaig veure que les sortides laborals que podia tenir continuaven sent pobres, i l’agricultura em feia sentir realitzat. Vaig apostar per aquest sector perquè en el fons tot és difícil, no acabes una carrera i et trobes que de cop tens la gran feina. I és cert que la terra és dura i poc rendible, però res és fàcil i per mi la pagesia és tan digna com qualsevol altre ofici. No som menys que ningú, estem aquí per servir a la societat, i els últims anys ha quedat clar que se’ns ha de cuidar.
Com es pot revalorar el producte per combatre els preus tan baixos de la indústria agroalimentària?
Venent-lo tu mateix, o venent-lo a algú que realment valori la feina feta. Els primers que ens
hem de creure que tenim un molt bon producte i que fem una feina espectacular som nosaltres mateixos; al nostre sector falta molta autoestima. Som un sector clau, amb una feina imprescindible i un producte al qual li hem de posar valor. És important vendre sense intermediaris pel mig, perquè sinó la cadena es veu afectada per un tercer, i llavors el preu del producte final s’infla, però els productors en origen no rebem un preu que s’hi adeqüi. El que miro de fer, tant jo com altres joves agricultors, és convidar la gent a casa, que puguin provar els productes i veure els cultius d’on surten, per reforçar el vincle entre consumidor i camp que s’ha anat perdent.
L’envelliment de la pagesia i la manca de relleu agrari és un fet generalitzat a tot Catalunya, i si bé hi ha projectes que miren de revertir-ho, la realitat és molt més complexa. Com ho viviu els joves, que al cap i a la fi formeu part d’aquest relleu tan necessari?
Partim de la base que si un negoci no és rendible, difícilment tindrà relleu. I això passa en agricultura i en oficis que necessiten formacions específiques, moltes hores i molta dedicació. I tal com està plantejat el model social actual ens falten una cultura de l’esforç i motivació: quina il·lusió pot transmetre un pare a punt de jubilar-se al seu fill que està entrant al sector laboral, si sent que no se’l valora ni a ell ni al seu producte? S’ha perdut una generació per culpa del derrotisme de molts pagesos que ja deien als seus fills que estudiessin i no treballessin la terra, perquè no s’hi guanyarien la vida. Veiem tothom molt preocupat per la manca de relleu generacional, però si no hi ha preus justos i una compensació real per la feina no hi ha relleu possible. I la solució no està en mans de l’Administració i prou, sinó que és estructural i també de base sociocultural: hem de recordar que molt poques empreses molt grans dominen el mercat agroalimentari, i aquests nuclis de poder no es poden combatre si no es va als mercats locals i es compra directament a petits productors.
Creus que el fet que al Penedès hi hagi tant de moviment turístic és positiu pels agricultors?
A grans trets, el turisme és necessari per donar a conèixer el territori. Però està clar que per als viticultors que venen el seu raïm a empreses que potser es beneficien de l’enoturisme, però que no valoren el producte que compren, no és positiu. Seria bo per a tothom si l’enoturista visités els cellers que realment paguen un preu just. Per als que elaborem els nostres productes el turisme ens és útil, perquè si algú visita els nostres veïns ja ens poden situar al mateix mapa.
Des de Joves Viticultors apunteu que el pagès no entra a la cadena de valor: per què?
Quan no t’estan pagant un preu just pels fruits que cultives és evident que no entres a la cadena de valor perquè la teva feina no està reconeguda. Si no s’acorda un preu que cobreixi els costos de producció i aporti un benefici per poder mantenir viva la teva activitat, ens sentim exclosos, només se’n poden beneficiar els elaboradors i les distribuïdores, però no els pagesos.
El canvi climàtic és un repte greu?
Es nota molt: l’any passat vaig perdre un 60% de la collita de vi, i al final va ser gràcies a la subvenció que vam cobrar pels danys del míldiu que molts de nosaltres vam poder aguantar. Els pagesos en vivim molt els efectes perquè estem al camp cada dia i veiem com pateixen les plantes. Per sort, el confinament ha servit perquè tothom s’adoni que hem d’estar més en harmonia amb la Terra i l’entorn, hem de ser més responsables i fer canvis apuntant cap a mesures com l’agricultura ecològica.
Els joves reclameu eliminar la imatge del pagès callat i submís per construir una imatge més positiva del que és i representa la pagesia. Com podem contribuir a aquest canvi de paradigma?
El factor clau és el consum responsable. Si la gent ens vol ajudar, cal que compri els nostres productes, que no vagi a les grans empreses que no ens valoren i que tenen productes a preus tan baixos. Ens han acostumat a viure en la immediatesa i a tenir-ho tot al moment, i per això comprar al supermercat és fàcil. Però crec que és important dedicar una petita part del nostre temps a comprar aliments de proximitat i contribuir que la pagesia es pugui guanyar la vida, i se’ls reconegui la feina igual que qualsevol altre ofici o professió.
