Famílies més enllà de la sang

La Paula, nom fictici, va viure durant dos anys amb l’Esther i la seva parella mentre la seva família biològica no se’n podia fer càrrec. En Moha va arribar amb 15 anys a Catalunya i després de dos anys a un centre d’acollida per a menors estrangers, quan en va fer 18 i havia de marxar, la Pilar i l’Iñaki el van acollir a casa i ara formen la seva família catalana. L’Agnès va acollir durant un any un nadó amb dies de vida fins que van trobar una família adoptiva que el pogués cuidar. La Núria i el Jacinto han acollit fins a tres joves migrants que no tenien una llar i s’han acabat convertint en els seus referents familiars.

Els drets de la infància estableixen que en la mesura del possible, l’acolliment és la fórmula preferida per atendre els infants en situacions de desemparament, per davant de l’internament en centres d’acollida. A Catalunya hi ha fins a 912 infants tutelats per la Generalitat acollits en 906 famílies, d’aquestes famílies d’acollida, 18 són al Garraf, 15 a l’Alt Penedès i 7 al Baix Penedès, segons dades de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICCA), adscrit al departament de Drets Socials. Les històries esmentades a l’inici configuren una petita realitat de tot l’entramat social que provoca el desemparament d’infants.

El concepte acollida segurament és el tret més característic d’aquestes famílies, el que les diferencia de la resta i el que les fa úniques. Amb la paraula acollida va intrínsec l’objectiu del retorn de l’infant amb la família d’origen. S’ha d’entendre que les famílies d’acollida ajuden a proporcionar un entorn familiar a un infant que ho necessita durant un temps determinat, un temps que per la família biològica pugui servir per refer-se de la situació complicada que travessen.

De famílies d’acollida, com quan es parla de famílies en general, no hi ha un únic model i, per tant, existeixen diverses maneres d’acollir. Aquestes poden ser d’urgència i diagnòstic, d’acolliment simple (per un període de dos a quatre anys), d’acolliment permanent, d’acolliment preadoptiu o famílies col·laboratives.

L’Esther i la seva parella han acollit tres infants en els darrers quatre anys, però a l’espatlla ja carregaven expertesa pel que fa a l’acolliment, ja que durant deu anys havien format part d’un projecte d’acolliment d’infants sahrauís durant els estius. Té molt clara la raó per la qual existeixen les famílies d’acollida i que la gràcia és que l’infant pugui tornar amb la seva família. “Nosaltres partim d’una base molt diferent, hi ha una família que té unes necessitats i un infant que encara té una necessitat més gran, que és que el cuidin, llavors simplement som una tireta que cobreix la ferida mentre la família biològica no pot fer-ho”.

En el seu cas, tots tres acolliments van ser simples, amb infants de 5, 3 i 6 anys que van tenir una durada de tres mesos, dos anys i dos mesos, respectivament. En un dels casos, la nena que tenien acollida va poder tornar amb el seu pare.

“La Paula tenia molta família biològica, però en aquell moment no se’n podia fer càrrec. Tant de bo amb l’amor de l’àvia hagués estat possible, però no podia ser així; tot i això, la família va treballar molt per poder recuperar-la i finalment se’n va sortir”, explica l’Esther. El vincle amb les famílies és clau per conservar l’arrelament i perquè l’infant no pateixi el trencament i el desempari, per això, sempre que és possible, es mantenen visites setmanals o mensuals amb pares, mares, germans i part de la família extensa com els tiets o els avis. “És possible que quan s’apropa el dia de la visita, el nen o la nena tinguin neguits, també que després de la visita passi per un estat de nervis forts, però és normal, és enyorança i la teva tasca és la de gestionar-ho de la millor manera”, confessa.

Amb la Paula, les visites a familiars van facilitar molt el retorn, però aquest retorn molts cops no és viable. En els altres dos casos, els nens no van tenir la mateixa sort que la Paula. “Dos dels acolliments no van acabar d’anar massa bé perquè hi va haver trencament de germans”. Aquesta és una mesura amb què es troben molts grups de germans, el problema ve quan la majoria de famílies d’acollida està disposada a acollir un infant però no més d’un. Ara per ara, la llei no blinda la impossibilitat de separar germans i el que passa molt sovint és que els nens i nenes de menor edat acaben trobant una família, però que els més grans es queden als Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE). Per l’Esther aquesta decisió no té cap sentit i va provocar que l’acollida no tingués el resultat esperat. “L’infant tenia molta nostàlgia d’estar amb el seu germà, després de veure els episodis d’enyorança extrema amb els quals ens trobàvem cada dia vam demanar que es replantegés la seva situació, va ser una decisió molt dura i colpidora”, assegura.

L’Agnès viu a Mediona i, en el seu cas, l’acolliment va ser d’urgència i diagnòstic. Aquests són acolliments que tenen una durada mitjana de sis mesos i que finalitzen quan l’equip tècnic de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) acaba l’estudi sobre les circumstàncies familiars i socials de l’infant, que pot ser una reintegració del nen o la nena a la seva família d’origen o família extensa, l’acolliment familiar per part d’una família acollidora o l’adopció de l’infant per part d’una família adoptiva. Sovint, aquesta tipologia d’acolliment solen ser a nadons o menors de sis anys.

El Nil, nom fictici, va arribar a casa l’Agnès quan tenia un parell de dies, la mare va parir sense cap complicació i el nadó va néixer sa, això va provocar que el petit necessités una llar tan aviat com fos possible, ja que la mare no reunia les condicions necessàries per fer front a la criança, almenys en aquell precís moment. L’Agnès havia decidit engrescar-se en aquest procés després de parlar-ho amb el seu fill i la seva filla, i de comptar amb el seu suport per tirar endavant la decisió. Recorda que quan la van trucar es va quedar molt parada, perquè el nadó havia d’arribar l’endemà, “vaig necessitar sortir a córrer pel bosc per tranquil·litzar-me, ho vaig pensar un moment i vaig veure que res del que tenia planificat era més urgent que acollir aquest nadó”.

“El nen va ser una delícia, era un nadó molt rialler i inevitablement te’l fas teu, però has de saber per què està allà i quin és el teu paper”, explica l’Agnès. Tot i que el Nil tenia mesos de vida, tan ella com la seva filla li parlaven de la mare, “era la manera de fer que ell també fos conscient que nosaltres el cuidaríem i seríem el seu referent, però que la seva mare seguia allà”. Encara que, finalment, no va ser del tot així. Després d’algunes visites la mare del Nil va desaparèixer i la DGAIA va valorar que s’iniciés un procés d’adopció. Mesos després van conèixer la que seria la família del Nil. El cas de l’Agnès, el Nil i la seva família és excepcional. Al principi, abans d’entregar al nen, la DGAIA estableix un període d’acoblament entre la  família d’acollida i la  família adoptiva perquè el nadó no pateixi ni es desestabilitzi amb els canvis. El protocol estableix visites i trobades entre les dues famílies per facilitar el procés. “Compartir moments amb ells i veure el seu tarannà i que ells veiessin com era el Nil em va deixar molt tranquil·la”, comenta emocionada l’Agnès. I segueix, “hi ha una pena que et trenca el cor quan el nen marxa, és un dol, però poder acomiadar-me d’aquesta manera va ser el millor, els veus il·lusionats i saps que el nen estarà bé i t’adones que tot aquest temps val la pena”.

El vincle entre famílies s’ha mantingut, aviat el Nil farà anys, l’Agnès i ell es retrobaran després que la pandèmia impedís que es veiessin durant un temps.

El cas del Moha és totalment diferent, ja que ell va ser acollit just quan va fer-se major d’edat. El Moha es originari de Moulay Bousselham, un poble pesquer del Marroc, i va arribar amb 15 anys a Almeria amagat en un camió. En arribar va agafar un autobús, es va plantar a Barcelona i al cap d’uns dies vivia en una casa d’acollida per a menors estrangers situada a Vilanova i la Geltrú. Allà va estudiar 3r i 4t d’ESO i es va involucrar en diversos espais de la ciutat, entre ells l’esplai del Drac Màgic o la colla castellera Bordegassos. En aquesta última es on va conèixer la que es convertiria en la seva  família d’acollida.

“Quan vaig fer 18 anys em van donar dues opcions, o marxar a un pis a Mataró o buscar-me una família d’acollida”, explica. “A Bordegassos vaig establir un vincle amb una família amb qui passava els caps de setmana i algunes vacances, li diuen família col·laboradora. Quan van veure que em trobava en aquesta situació em van proposar quedar-me amb ells indefinidament”. Gràcies a l’acolliment, en Moha va poder continuar els seus estudis en robòtica industrial i mantenir la xarxa d’amistats que havia creat a Vilanova, “si no hagués existit aquesta possibilitat, hagués hagut de començar de nou a Mataró, vivint amb gent que no coneixia”. Pel Moha viure amb la Pilar i l’Iñaki ha estat clau per adaptar-se a la vida adulta, “m’han ajudat moltíssim amb tot de coses que no sabia fer, la matrícula dels estudis, la renovació de papers… Han estat els meus referents, des del primer moment que són família”, confessa.

Ara en Moha, amb 20 anys, diu orgullós que té dues famílies, la catalana i la del Marroc. “Aquí tinc dos germans i em tracten com el germà petit, allà en tinc tres i jo soc el gran, tinc de tot”. Fa poc van viatjar tots junts al Marroc i per uns dies la família estava al complet.

Per la Núria i el Jacinto l’acollida s’ha convertit en una forma més d’executar el seu activisme en favor dels drets humans. Van començar a acollir el desembre del 2019, han fet tres acolliments i, per ara, continuaran acollint. En el seu cas, acullen persones en situació administrativa irregular que es troben sense llar i no necessàriament són menors d’edat. Per casa seva han passat un noi de 17 anys de Costa d’Ivori, un noi de 20 anys de Guinea i un de 32 anys de Costa d’Ivori.

El primer acolliment, el del Sekou, va ser molt similar al d’en Moha. Es tractava d’un noi que vivia en un centre d’acollida per a migrants i que van conèixer a través d’una amiga en comú. Van crear un bon vincle i a poc a poc van anar establint més i més confiança, el procés per acollir-lo va durar nou mesos. La Núria es queixa de la burocràcia i de la lentitud del tràmit, “van ser moltes entrevistes, amb la psicòloga, la treballadora social, a mi per separat, a en Jacinto, a tots dos… Això va ser un desastre, nou mesos per a un noi que està a punt de fer-se major d’edat implica que s’acaben les oportunitats”. La condició que van pactar amb el Sekou per a la seva acollida era que havia d’estudiar, “va arribar un dijous i el divendres ja estava apuntat a futbol i a l’escola Teresa Manyé per continuar amb els seus estudis”, explica en Jacinto.

Sense cap formació prèvia, amb 17 anys en Sekou va iniciar els seus estudis d’ESO i ara amb 20 els acabarà. Fa poc va entrar en un programa de Formació i Treball que facilitarà regularitzar la seva situació administrativa. Un cop amb feina i compaginant els estudis, en Sekou va prendre la decisió d’independitzar-se, “nosaltres l’hauríem tingut sense límits, però també vam considerar que era bo per ell que fas un pas endavant amb la intenció que no s’acomodés en una situació fictícia”, explica la Núria. Ara en Sekou viu amb el fill de tots dos compartint pis, el segueixen ben de prop i són els seus referents familiars, però en Sekou ha trobat l’equilibri i prefereix viure sol, “com qualsevol altre jove de la seva edat”, indica el Jacinto.

Tant pel Jacinto com per la Núria, viure en una llar de forma digna és un dret i acollir compensa tots els esforços, “ens hem convertit en persones totalment individualistes i estem massa habituats a no prescindir dels nostres entorns de benestar, i això és una raresa, ens hem acostumat a no compartir i això és una malaltia de la societat”, reclama la Núria.

Per què són necessàries les famílies d’acollida?

La necessitat està en el fet que és un benefici per a l’infant, indiscutiblement. El fet de desemparar els infants provoca una alteració en el seu creixement favorable, les famílies d’acollida permeten que es desenvolupin de la manera més normalitzada possible, amb referents que els permetin créixer amb caliu. Al cap i a la fi, els recursos que tenim són els CRAES, les famílies extenses o les famílies alienes com les famílies d’acollida. En els centres es fa bona feina, però tenen els recursos que tenen.

L’altre factor important és que les famílies d’acolliment descongestionen el sistema, en el sentit que els infants que en primera instància van al centre. Això és una qüestió funcional i interna nostra.

La diferència entre les famílies d’acollida i les adopcions és el retorn amb la  família biològica?

Correcte. La nostra feina és la de protegir la infància i quan es detecta perill és quan s’executen retirades de tutela. En molts casos, això es fa amb la possibilitat de donar temps a la  família biològica per recuperar-se de la seva situació. Quan es veu que això no pot ser és quan, en última instància, l’infant pot ser adoptat. L’objectiu de la  família d’acollida és que l’infant pugui tornar amb la seva família i que aquesta el pugui protegir i cuidar com cal.

Quins escenaris hi ha quan un infant no pot tornar amb la seva família d’origen?

Si definitivament es veu que la situació de la  família d’origen no és reversible, poden passar diverses coses. Per una banda, que els infants es derivin a una adopció o que es prorrogui l’estada amb la  família d’acollida fins que l’infant compleix els 18 anys, això és el que passa majoritàriament. Una altra cosa que pot passar és que l’infant retorni al centre fins a la majoria d’edat. A partir de la majoria d’edat ja no té cap tutela per part de l’Estat.

Hi ha famílies d’acollida suficients per albergar infants en situacions complexes?

Suficients no. En percentatges aproximats, a Catalunya hi ha un 50% d’infants que són tutelats per la Generalitat que són a CRAES, un 30% d’infants són amb la família extensa, que són els avis i tiets, i la resta són les famílies alienes, és a dir, les d’acollida. Quan em preguntes si hi ha suficients famílies d’acollida…, doncs n’hi ha suficients perquè hi ha les que hi ha, si n’hi hagués més, menys infants hi hauria als centres. I no vull dir que als centres estiguin malament, ni que no es treballi per intentar aproximar els infants al que és una família, però és veritat que un centre no és una  família. Caldria augmentar les famílies d’acolliment. Per tant, no es tracta de ser suficients o no, sinó que com més famílies d’acollida tinguem, més infants podran sortir del centre.

Pot passar que una família d’acollida es faci enrere?

És molt important que veiem que la  família d’acollida presenta, d’una banda, certes característiques i uns compromisos que no provoquin que el desemparament que s’ha produït amb la  família biològica es torni a repetir. Tot i que ja sabem que res és irreversible o molt poques coses són irreversibles. Pot ser que una  família d’acollida, finalment no pugui encarregar-se de l’infant durant el temps necessari per diverses circumstàncies, però intentem que el compromís i la voluntat de quedar-se amb l’infant sigui durant tot el procés necessari; sinó, l’infant ha de passar per un altre dol. Per això, també, el nombre de famílies és el que és, perquè es busquen fórmules per a l’adequació exacta, perquè totes les peces encaixin.

Què passa amb els infants amb necessitats especials?

Hi ha perfils d’infants que es troben en centres que requereixen molt més que un acompanyament, per la seva complexitat de conducta o capacitats. En aquests casos busquem que la família d’acollida compleixi una sèrie d’atributs, com que incorporin una formació professional, per poder donar resposta a les necessitats d’aquest infant.

I amb els grups de germans?

El que intentem és reproduir l’entorn que s’adeqüi més a la situació dels infants. Per començar, en el cas de germans, mantenim el criteri que, si la família d’acollida es pot fer càrrec de més d’un infant, la considerem prioritària. Si això no existeix, en última instància es busquen altres famílies. També passa una altra cosa: quan hi ha germans a la família d’acollida, l’infant acollit no pot superar l’edat de cap dels fills biològics.

Per què?

Perquè en una  família pot venir un nou fill, però sempre vindrà sent més petit; si ve més gran estàs alterant l’ordre natural de la família.

Aquesta decisió podria perjudicar els infants a mesura que es van fent grans.

Sí, això és la realitat. Com més passen els anys i més temps passa per a l’infant, més difícil és l’acolliment. No només per aquest factor, a part també ens trobem que és molt més fàcil per les famílies acollir nens i nenes més petites perquè es considera que la història personal i psicològica de l’infant posa menys condicions, menys complexitats. Com més gran és l’infant, més complex és i menys famílies disposades a acollir hi ha.

Què passa amb les famílies d’acollida quan han de retornar els infants?

Les famílies d’acollida tenen molt i molt assumit que l’acolliment, en molts dels casos, és temporal. D’això ens n’encarreguem molt durant el procés previ, es fan moltes formacions i xerrades sobre el tema. És primordial que s’entengui des del principi que ells no són els pares i mares i aquest dol el treballem molt abans que les famílies assumeixin la responsabilitat i el compromís amb els infants. Al cap i a la fi, som humans i és inevitable patir perquè hi ha sentiments pel mig, però les famílies, en la seva majoria, tenen molt assumit el compromís que prenen i la possibilitat que els infants marxin. Per això és molt important la feina entre els equips tècnics i les famílies.