Fils d’esperança

La Núria sempre ha intentat, d’una manera o altra, que les dones nouvingudes se sentin integrades i puguin iniciar un procés tan dur com complex: refer la seva vida al més aviat possible. Creu que la barrera lingüística és un dels primers obstacles –i també un dels més grans– amb què topen aquestes dones. La llengua és una barrera a l’hora de relacionar-se amb els veïns, amb el metge de capçalera, amb l’administració, amb tothom. És un pont entre la nostàlgia i la convivència, diu Gonzalvo: “Si per a nosaltres, que som d’aquí i tenim una xarxa molt gran, ja és molt complicat, imagina’t per a elles, que ho deixen tot per venir, la majoria soles, a un país en el qual no es poden comunicar”.

És per això que, abans de la creació del grup de Dones Artesanes, la Núria feia de professora de català per a dones migrades al Casal de Dones. Durant les classes, Gonzalvo va percebre ràpidament la manca de xarxa entre elles: no es coneixien i amb prou feines es comunicaven. “Com que una de les meves dèries personals és, precisament, crear xarxa, vaig proposar reunir-nos fora de les classes per cosir. Una habilitat que elles ja tenien de base”, explica.

D’aquella proposta ja fa més d’una dècada i el grup continua aplegant-se tots els divendres de l’any a la Casa del Mar de Vilanova i la Geltrú, a tocar del Pòsit. “Al principi cosíem per plaer, per xerrar i passar l’estona”, recorda Gonzalvo, “però aquest hàbit, el de trobar-se un cop a la setmana, es va anar consolidant”.

El 2020, coincidint amb l’escat de la pandèmia de la covid-19, el grup, contagiat per l’afany d’ajudar de la Núria, es va veure obligat a fer un gir de timó. “Pocs dies després de confinar-nos, comencem a detectar algunes alertes de famílies que es quedaven sense poder menjar”, relata. Aquesta situació d’emergència va fer que Unitat contra el Feixisme i el Racisme al Garraf decidís posar en marxa la caixa de resistència, un fons comú on tothom pogués fer aportacions econòmiques per rescatar aquelles persones que es trobaven en una situació d’extrema vulnerabilitat, provocada per una crisi sanitària sense precedents.

Dones Artesanes del Garraf s’hi afegeix immediatament i, després de gairebé sis anys, és l’única entitat que encara fa aportacions regulars a aquesta caixa. “Quan va esclatar la pandèmia, com tothom que mínimament sabia cosir, em vaig posar a fer mascaretes. Però de seguida se’ns va ocórrer vendre les artesanies que fèiem el grup de dones i posar-les a favor de la caixa de resistència. Així la gent no hi aportava diners a canvi de res”, explica Gonzalvo. Aquella iniciativa va tenir èxit i, a poc a poc, el grup va anar agafant embranzida: “Col·laborar per una causa que anava més enllà de nosaltres va consolidar del tot el grup i les ajudes van començar a arribar de manera més natural”, afegeix.

La pandèmia va fer repensar el projecte, i el grup de Dones Artesanes del Garraf es va acabar constituint com a associació. Això els permetia disposar de la caseta que l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú té a la rambla Principal i que posa a disposició de les entitats de la ciutat. El grup hi és cada dimecres al matí, venent les peces d’artesania que al llarg d’aquest temps han anat confeccionant: bijuteria, bosses, pitets, peluixos… Totes les peces tenen preus assequibles i els beneficis es destinen íntegrament a la caixa de resistència.

“Això no és una feina. Ser dona artesana és una satisfacció personal”, expressa la Pepi Torices, que és voluntària del grup des de fa dos anys. Torices va descobrir l’associació de forma espontània, un cop es va jubilar: “Em vaig apropar a la Casa del Mar i em va interessar moltíssim el que s’hi feia”. Assenyala que va quedar “impactada” per les històries d’unes dones que considera “molt valentes”: “Per a mi, són un exemple i m’han ensenyat moltíssimes coses”.

Actualment, la Pepi ocupa el càrrec de tresorera i, com la Núria, fa acompanyament d’aquelles dones que tenen més dificultats amb l’idioma. Es tracta, bàsicament, d’acompanyar-les a l’hora de fer tràmits que, en primera instància, poden semblar senzills de fer: empadronar-se, demanar la targeta sanitària, llogar un pis… També es tracta de fer-los costat el primer cop que van a l’economat (en el cas que hi vagin), o quan s’han d’enfrontar a una visita mèdica: “Per moltes dones, anar a una visita ginecològica pot ser molt dur”.

Tant Gonzalvo com Torices coincideixen que les dones nouvingudes tenen moltes dificultats per integrar-se en una societat que titllen de “complicada”. Ho atribueixen, especialment, al “maltractament institucional” que pateixen, però també a la impossibilitat de comunicar-se correctament i al fet de vestir amb mocador.

La caixa de resistència impulsada l’any 2020 per Unitat contra el Feixisme i el Racisme ha atès un total de 225 persones en només cinc anys. D’aquestes, un centenar van necessitar ajuda econòmica el primer any de pandèmia, però després la xifra ha anat creixent fins a superar els dos-cents vint casos. La majoria d’atencions tenen a veure amb la compra de bitllets de tren per anar a la feina, lloguers de trasters per a persones que han perdut la casa, enterraments i repatriació de difunts o material escolar, entre molts altres.

Alguns d’aquests casos han estat persones que formen part de l’associació Dones Artesanes del Garraf. La Maman n’és una. Té 42 anys, dos fills i fa un any i mig que va arribar del Senegal per raons mèdiques. Es va fer membre del grup ara fa tres anys, una descoberta que, segons explica, ha estat “vital” per a ella. En primer lloc, perquè no coneix l’idioma i la Núria l’ha acompanyat durant tot el seu procés mèdic. “Si no domines l’idioma, com li expliques al metge on et fa mal? Si algú t’acompanya i et fa d’intèrpret, se t’obre un món”, diu Gonzalvo. A la Maman, el grup també li ha obert la porta a conèixer moltes altres dones que es troben en una situació semblant a la seva. I, finalment, ella és una de les dones que ha fet ús de la caixa de resistència, sobretot a l’hora de comprar bitllets de tren per poder desplaçar-se a la feina.

Una altra dona que s’ha acollit a aquest fons comú és la Sanae. Ara té 33 anys, però va arribar a Vilanova i la Geltrú quan en tenia 28. Va viure amb una familiar durant un temps, però actualment està instal·lada a Cubelles. Tot i que ara ha aconseguit reconduir la seva vida, el camí no ha estat fàcil. Va trigar tres anys a poder regularitzar la seva situació, temps durant el qual no va poder treballar i, per tant, tampoc no va tenir cap ingrés estable. Això la va portar, assessorada per una coneguda, fins a l’associació Dones Artesanes del Garraf. “Gràcies a elles, vaig començar a xampurrejar la llengua”, explica. El grup també l’ha acompanyat a l’hora de llogar una habitació, “un repte majúscul per a algú que porta hijab”, i l’ha ajudat a trobar una feina de costurera. Ella, de fet, s’ha dedicat tota la seva vida a cosir, també al seu país d’origen.

El de la Horiya és un altre cas “d’èxit”, explica la impulsora del grup Dones Artesanes. Té 40 anys i ja fa temps que va venir del Marroc per motius familiars. Va ser alumna de català de la Núria, que va arrossegar-la a formar part d’un grup que ella mateixa titlla de “finestra oberta al món”. Tant és així que des de fa dos mesos treballa com a conserge a Begues.

La Zainab també estudiava el curs de català a la Casa del Mar quan va descobrir l’associació. Actualment, n’és la secretaria i hi participa de manera activa perquè li “atrau” tot el que té a veure amb l’associacionisme. Al Marroc, de fet, ja formava part de diverses entitats. De Dones Artesanes destaca “l’altruisme” de les companyes i de les seves impulsores, que ajuden “als qui més ho necessiten”. Ella mai no ha hagut de fer ús de la caixa de resistència, però sí que l’estan ajudant a buscar un nou pis de lloguer.

La Cleo Vàzquez és una de les darreres incorporacions del grup. Té 37 anys, i fa només deu mesos que va arribar a Vilanova i la Geltrú amb els seus fills i el seu marit. Al Perú feia tocats de núvia, però des que ha arribat a Catalunya només ha pogut fer algunes feines esporàdiques. El seu vincle amb el món de la costura la va portar al grup de Dones Artesanes, que va conèixer, precisament, en el marc del cicle de xerrades d’acollida que es fan a Vilanova. “Jo sempre he treballat i ser membre del grup m’ha fet tornar a sentir-me útil”, expressa. La Cleo també destaca les relacions d’amistat que es van teixint a dins d’un grup que promou l’escolta activa i “vol saber de tu”.

La impulsora del grup, Núria Gonzalvo, subscriu que “els vincles que s’acaben creant són molt forts”. Actualment, al grup hi ha una desena de dones, però indica que l’increment de casos de vulnerabilitat fa indispensable incrementar el nombre de dones artesanes: “No cal saber cosir, només cal tenir ganes d’ajudar i un criteri ferm de voler fer acompanyament. És una part molt important de la nostra mentalitat”. Amb tot, Gonzalvo remarca que la caixa de resistència continua activa i que, a més d’adquirir els productes que confeccionen les dones del grup, qualsevol persona pot fer aportacions a través de Bizum al número 649 858 094, indicant el concepte “Caixa Resistència”. “Són gotes d’aigua enmig de l’oceà, però a poc a poc anem avançant i millorant la qualitat de vida d’aquestes dones”, sentencia Torices.

La caixa de resistència ha ajudat més de 225 persones en cinc anys. Us arriben casos nous cada dia?

Sí. La gent té un mal vici, que és que menja cada dia. Nosaltres, des d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), el que fem és parar el primer cop i lluitar perquè les persones, sobretot migrades, puguin accedir als recursos i serveis que ja existeixen. El problema és que per accedir-hi has d’esperar molt de temps, i aquestes situacions d’emergència no poden esperar ni un segon. La caixa de resistència, doncs, hi és per a això. És un fons que fem entre activistes i entitats per tenir un disponible de forma immediata.

Teniu la sensació que esteu fent una feina que no us toca fer?

Hi ha moments que sí. Quan serveis socials els deriva a UCFR jo, en concret, em reboto perquè són ells qui els han d’ajudar. No té cap sentit que s’espolsin les puces de sobre i els enviïn a la ciutadania, per molt que siguem ciutadania organitzada. Per altra banda, entenem que és una manera de militància contra el racisme institucional. L’administració no està fent una feina proactiva ni està sortint al carrer a veure com està la població. Però en el sector social, malauradament, sempre ha estat així. Les necessitats sempre les detecten primer les entitats.

L’administració els fa invisibles?

Són persones que administrativament no existeixen. I la gent més pobra, és a dir, aquells que no tenen xarxa perquè acaben d’arribar, s’hi veuen més abocats. És cert que, en algun moment o altre, tots ens hem trobat en una situació complicada, però nosaltres sempre serem a temps de trucar la família perquè ens tiri un cable. La precarietat és cada cop és més ampla i més extensa, però s’agreuja per a aquells que no tenen xarxa. En aquest sentit, la feina de Dones Artesanes és doblement important. No és el fet d’assistir o rescatar persones el que fa interessant el projecte, sinó el fet de crear xarxa ciutadana i generar espais d’acollida.

Les persones que reben ajuda, repeteixen?

Rarament ho fan. Hi ha veus que diuen que les persones migrades acaparen totes les ajudes, però això és una falsedat absoluta. De fet, n’hi ha molts que les retornen per poder ajudar després una altra persona. Qui repeteix aquests mantres sap que és mentida, però ho diu perquè està emprenyat perquè també pateix la precarietat. Aquesta estratègia dels poderosos, enfrontar-nos entre precaris, sempre ha existit, però ha de quedar clar que no és el que és més pobre que tu el que t’està fent perdre drets, sinó els poderosos.

L’auge de l’extrema dreta no ajuda gaire, suposo.

L’auge de l’extrema dreta el que fa és normalitzar un discurs que fins ara, com a mínim, feia una mica de vergonya. En el moment que accedeixen a les institucions, aquest discurs esdevé una taca d’oli que s’escampa i que acaba encomanant moltes formacions de l’arc polític. Ho estem veient també a les aules: els professors estan espantats amb les reaccions de molts nens envers aquests discursos feixistes, homòfobs i masclistes que corren per les xarxes. Hi ha una crispació social que està fent un mal immens a les persones victimitzades i que està destruint els pilars d’una societat cohesionada. L’auge de l’extrema dreta l’acabarem patint tots.

Aquesta crispació es reflecteix en les aportacions que es fan a la caixa de resistència?

Hi ha molta gent que està esfereïda amb el que està passant i que continua col·laborant amb la caixa de resistència. Però sí que és veritat que aquella col·laboració més entusiasta de les organitzacions ara la trobem a faltar. Ens agradaria que hi hagués una mica més de continuïtat, per militància i compromís amb la causa.

Temeu que la situació pugui empitjorar?

Tenim a tocar les eleccions municipals i la possibilitat que l’extrema dreta pugui ampliar la seva representació en els nostres municipis ens pot fer molt mal. Si comencen a qüestionar les polítiques cap als col·lectius més vulnerables, les persones racialitzades o les dones maltractades, l’escenari es tornarà perillós. Ara per ara no soc gaire optimista, però soc conscient que hem d’activar-nos per evitar que això passi. Sempre ha estat difícil combatre l’extrema dreta perquè mai no ha sortit dels poders fàctics ni de les judicatures. Ens tenen atemorits perquè toquen poder. Però ens hem de despertar perquè nosaltres tenim l’arma més poderosa, que és que som més.