El 19 de novembre es va celebrar la primera Mostra del Llibre Penedesenc, a la plaça de la Vila de Vilanova, organitzada pel Col·lectiu Mir Geribert, al qual tinc l’honor de pertànyer com a escriptora vilanovina, garrafenca, penedesenca, dona de lletres, habitant d’aquestes terres i, doncs, usuària de Renfe, soferta copilot en la caríssima travessia de l’autopista del Garraf o en la recargolada carretera de les Costes, viatgera sense cotxe a la qual li és més fàcil anar a Barcelona que no pas a Canyelles, Sant Pere de Ribes, Vilafranca, el Vendrell, Bellvei, Sant Pere de Riudebitlles, Igualada, Gelida i, en fi, a bona part dels punts d’aquesta vegueria de les quatre comarques –Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia– que des del col·lectiu estem d’acord a reivindicar.
Però a part de l’evident fragilitat de la xarxa pública de transports, de l’aïllament que provoca el massís del Garraf, de les circumstàncies geogràfiques, històriques i polítiques de casa nostra, hi ha alguna cosa que tinguem en comú tota aquesta corrua d’autors i autores que vam trobar-nos a la plaça de la Vila vilanovina? Vam provar d’escatir-ho en dues taules rodones, “Literatura i territori” al matí i “Penedès i mite” a la tarda. Jo crec que només de parlar-ho, ja ens va anar bé.
Sobre literatura i territori, Teresa Costa-Gramunt ens va oferir una bella reflexió sobre com el sol fet que viure en un lloc ja acosta a les nostres planes una determinada manera de rebre el sol, l’oreig damunt del mar, el daurat dels pàmpols de les vinyes. Anna Ruiz Mestres, Oriol Pi de Cabanyes i Miquel Cartró, amb qui vaig tenir el goig de compartir taula, també van fer unes intervencions ben reivindicatives i escaients.
Sobre Penedès i mite, diria que el punt culminant va ser quan Jordi Romeu, el nostre coordinador, va aclarir dubtes sobre l’autèntica personalitat de Mir Geribert, el príncep rebel, el senyor feudal que plantà cara a Barcelona tot proclamant la independència de les terres penedesenques. “Mir Geribert era un imbècil!”, proclamà en Jordi Romeu. Silenci i rialles a la sala de la Biblioteca Joan Oliva, que acollí les taules rodones gràcies als bons oficis de la seva directora, Cristina Torremorell. Més o menys com quan Daniel Craig assegurà que James Bond era un mal home, un psicòpata que es dedicava a matar la gent, per molt que tingués llicència per fer-ho.
No ens vam immutar, ni tan sols en Josep Tort, autor d’una novel·la sobre Mir Geribert que aviat llegirem en el Club de Lectura La Crisàlide. Mercè Mateo, regidora de Cultura i historiadora, assegurà que a la Citadelle de Carcassonne han triat un senyor feudal i li dediquen tota mena de marxandatge turístic. I, copa de cava en mà, ens vam dedicar a somniar en tot de tasses i banderoles que reproduïssin la firma d’en Mir Geribert –l’únic que va escriure, sembla ser– i a pensar en alguna figura femenina –potser l’Ermessenda, la seva mare– que fes de contrapès a la manera de ser, tan irritantment patriarcal, del nostre recuperat mite penedesenc.
