Quan va morir Johan Cruyff, el 24 de març del 2016 –l’homenatge que li van fer aquest 14 de novembre m’hi va fer pensar–, molts escrits i missatges anaven encapçalats amb un Gràcies Johan! Per ben intencionats que fossin aquests missatges, molts d’ells estaven mal escrits. Fins i tot el mosaic del següent Barça-Madrid al Camp Nou, emotiu i extraordinari, deia això. Però hauria d’haver dit Gràcies, Johan!
També em va fer pensar, doncs, en la coma als vocatius. Un vocatiu és un nom amb què es reclama l’atenció d’algú, un nom amb què hom s’adreça directament a una persona o cosa personificada, un substantiu que identifica la persona (o animal o cosa) a qui el parlant s’està adreçant… I sempre ha d’anat separat amb una coma. Per exemple:
Xavier, el senyor Puig ha vingut a buscar l’expedient. Alumne, llegeix! Oh, bella rosa! Déu Mart, ajuda’m! No calles, gladiador indecent? Són frases que he tret d’Optimot, de la Viquipèdia, del Viccionari i de la XTEC, en les quals destaco el vocatiu en negreta. Noteu que, òbviament, si el vocatiu va al davant, porta la coma al darrere, i viceversa.
Però també val tota la munió d’expressions que fem servir diàriament que contenen un vocatiu: Hola, Pep. Bon dia, noies! Mama, crida’m a les 7, si us plau. Com et trobes, reietó? No pateixis, petitona. Ja em semblava que no et despertaries mai, dormilega. Vols parar de gemegar, gallina? Elisa i Mariona, tots aquests bolets els heu trobat vosaltres? Per molts anys, Emma! I un exemple de Ruaix: Déu meu, escolteu-me.
I si el vocatiu va entremig, doncs dues comes, que és com dir no vols caldo?, dues tasses: Vine, valent, vine… Tingui, senyora Maria, vet aquí el canvi. Estudieu força, nois i noies, que l’examen serà difícil… I l’Au va, home, va!, que és com acaba sempre el Pep Font el seu article setmanal a El 3 de Vuit.
I finalment, després de més d’un any al peu del canó, el vocatiu més important: Gràcies, músics!
