Surto al carrer, en el sisè dia de confinament. Només he sortit a fer les compres bàsiques, una mica cada dia; avui toca anar al banc i he d’anar més enllà dels límits del barri de Mar. Em sorprèn la quantitat de guants de plàstic que hi ha llançats a les voreres, i als vorals de la carretera. Ara, al paisatge habitual de fulles i brossa, s’hi afegeixen els guants de plàstic –no es podien llançar a la paperera? L’altra “sorpresa”, encara que aquesta ja me l’esperava, és la gran buidor de la Rambla vilanovina, en el migdia lluminós de primavera. Els establiments tancats, gairebé tots; un parell d’inhòspits caixers automàtics ens atenen amb prou feines (aquí també m’he portat el meu propi guant de plàstic), i tothom circula amb desconfiança, mirant-se amb cara d’intentar descobrir si “tu pots ser qui m’encomani el coronavirus”. Ja gairebé hi ha més gent amb mascareta que no pas que vagi a pèl. Tens més sensació de risc, de desprotecció. Demà me’n posaré una que tinc, guardada per ma mare, de quan per un carnaval ens vam disfressar de metges. El virus pot ser arreu; el contagi ens ronda…
Ment literària, penso en La màscara de la mort roja, de l’inacabable Edgar Allan Poe. Una colla de gent guai organitza un ball de màscares per oblidar-se d’una pesta anomenada “La mort roja”. Un mascarot, que ningú no coneix, és particularment celebrat: representa la pròpia mort roja. Coneixent l’autor, ja es poden imaginar qui hi ha darrere la màscara…
Penso en el meu alumnat dels cursos d’escriptura, penso que difícil és escriure ara, tot i que per fi tenim el temps que tant ens mancava. La ment està dispersa, plena de dades i de xifres, la imaginació vola aquí i allà. Només venen ganes d’enviar whatsapps, de parlar amb la gent, ni que sigui pel mòbil: Esteu bé? Esteu bé? En Jaume Plans em demana un article per a La Fura, i el meu marit, innocent, em pregunta: “Oh, i de què el faràs?”. És evident que no el puc fer de res més que del que estem vivint ara mateix. Poques notícies bones: assaigs de vacuna, solidaritat veïnal, i tot d’una, temps, temps per fer coses, activitats virtuals, veure sèries i pel·lícules, anar a dormir tard, llegir al llit al matí (he acabat la novel·la Cos, de la Nobel polonesa Olga Tokarczuk, que havia de venir a Barcelona i va suspendre la visita poc abans del confinament general), temps per tocar el piano i per fer totes aquestes activitats que converteixen el temps en ritme, en melodia, en narració, en poesia.
Però després, ai las, arriba el tombet del migdia, i és estrany veure el carrer tan desert, poblat només per quatre persones furtives, amb la barra de pa sota un braç i el diari a l’altre. De seguida venen ganes de tornar a casa, seguint el regueró dels guants de plàstic. Avui, novetat, farem taitxí al terrat, en família.
