Guimerà més a prop

0
124

La commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924) ha fet multiplicar els actes d’homenatge arreu del país. També s’hi ha afegit la publicació d’alguns articles i volums dedicats a fer-ne conèixer millor la vida i obra. Un d’aquests treballs és de la professora i estudiosa de Guimerà Neus Oliveras, es titula El Vendrell d’Àngel Guimerà i Joan Ramon i Soler (1881-1999). Cartes i discursos i s’ha publicat aquest mateix 2024. Es tracta, com apunta el títol i explica amb claredat l’autora en una breu “Introducció” (p. 7-12), d’un conjunt de setze cartes que Guimerà va adreçar al vendrellenc Joan Ramon i Soler (1851-1900) entre 1881 i 1888 i de dos discursos que Guimerà va escriure per al Vendrell: el primer, l’any 1887, per al certamen científic literari que s’hi va celebrar i que Guimerà va presidir i Joan Ramon en va ser secretari; el segon, l’any 1909, arran de l’homenatge i nomenament de fill predilecte de la vila.

Les cartes són majoritàriament de l’any 1887, giren fonamentalment entorn del certamen i mostren l’interès de Guimerà perquè tot surti molt bé. També hi veiem algunes interioritats de l’organització (qui en serà la reina, jurats, premis i originals presentats…). A la resta de cartes trobem referències tant a aspectes més públics de Guimerà (naixement de La Renaixensa i desaparició del Diari Català –1881–; estrena i traducció de Mar i cel; gestions per a la formació d’entitats catalanistes…), com a altres de més particulars (preocupació per la salut de la qui va ser l’amor de la seva vida, Maria Rubió; encàrrecs per a alguns dels familiars o amics del Vendrell…).

Al discurs del 1887 Guimerà fa una reivindicació dels certàmens científics i literaris, de la llengua i de la literatura catalanes, del ressorgiment de Catalunya en tots els aspectes i, és clar, un elogi del Vendrell i de la seva gent. També hi denuncia el centralisme i l’espoliació de Madrid. Només una mostra: “I esperem, que qui del camí [d’aproximació al catalanisme] n’ha fet una part bé en farà l’altra, encara que sigui la major, tota vegada que voler sempre ha estat poder per als catalans, quan de veritat ho volen. Que ells treuen el pa i el vi dels tapassots i fins de les roques, i mouen a llur albir les màquines de les indústries, amb tot i els elements desencadenats que des de les altures apedreguen els sembrats i les vinyes, i amb tot i els governs, que amb més feresa encara que no pas els elements, des de les altures de Madrid apedreguen amb les seves lleis i decrets desatentats les collites dels camps i de les fàbriques.” (p. 37)

Al discurs del 1909 fa una gran lloança del Vendrell i de la seva gent, agraeix el nomenament de fill predilecte i es reivindica com a vendrellenc, per molt que no hi nasqués: “enmig de vosaltres, germans del Vendrell, que bé m’ho deixareu que us ho digui germans, ja que la sang vendrellenca, glatint-me pertot, m’ho crida prou que soc germà vostre. (…) Oh vila encisadora, feinera i forta del Vendrell que m’has estat altra mare! En tes aigües vaig rebre el bateig de català, que m’ha quedat com a religió de la vida. Jo m’he amarat, tot jo, de la seva saba vivificadora.” (p. 41-42)

Tanquen el volum les fonts consultades, la bibliografia i dues fotografies, l’una de Joan Ramon i Soler i l’altra d’Àngel Guimerà.

Benvinguts estudis com el que comento, perquè des de l’àmbit local ens obren camins per conèixer millor aspectes de la vida i l’obra de tants i tants catalans, en aquest cas d’Àngel Guimerà.

FER UN COMENTARI