Sam Abrams (1952) és un estatunidenc establert de fa anys a Catalunya i molt polifacètic: poeta, traductor, professor, crític literari… Com a crític ens ha ofert nombrosos articles i estudis tant de literatura anglosaxona com catalana i diverses antologies molt ben rebudes pel públic i la crítica. L’any passat en va publicar una de nova que, sens dubte, serà un referent en la poesia catalana. Es tracta de Llum a les golfes (Viena Edicions, Barcelona, 2018), subtitulada “Una antologia del haiku modern i contemporani català”. Dic que serà un referent perquè l’obra és monumental, encara que només fos pel nombre de poetes (gairebé un centenar) i de poemes (més de mil cinc-cents) que inclou. Però també ho serà pel pròleg, breu però rigorós i divers, ja que ens obre camins clars per estudiar els haikus catalans des de tots els vessants possibles: introducció al país i relació amb altres cultures, característiques formals i temàtiques, adscripció als diversos corrents literaris… I encara ho serà perquè esdevindrà una font imprescindible per a qualsevol estudi futur dels haikus catalans i dels seus autors, ja que abraça tot el domini lingüístic, més d’un segle de presència i, com deixa clar al pròleg, en fa una tria “generosa i inclusiva” (p. 16), la qual cosa ens permet de llegir els haikus des de tants punts de vista com vulguem i trobar-hi exemples de gairebé tot: temàtics, per a aquells a qui interessin temes concrets: amor, paisatge, mort, cultura popular, creació literària… o, aquí al Penedès, la vinya i el vi, posem per cas; recursos estilístics diversos (veiem, per exemple, que el haiku no defuig la majoria de recursos retòrics de la poesia: encavallaments, metàfores, al·literacions, versos escalonats…); lingüístics, tant dialectals com de registres, ja que la varietat d’autors, com he apuntat, és amplíssima. Val a dir que els penedesencs hi trobarem a faltar autors nostrats, alguns amb obra publicada, com l’Albert Carrasco, en Joan Porcà o la Maria Àngels Vila, però ja se sap que tot, tot no ho pot abraçar ni el Dr. Abrams.
Per acabar, us en posaré un parell d’exemples. L’un del primer antologat, Joan Alcover (1854-1926), ple d’ironia i mostra d’aquesta diversitat que deia: “Conec un japonès/ gran enemic/ dels versos que jo escric/ perquè en té cada estrofa més de tres” (p. 19). I un altre de l’últim, de la poeta lleidatana Emília Rovira Alegre (1989): “Volves de nit./ Sembla que només nevi/ vora el fanal”.
