No sé ben bé per què, però gairebé no sento mai ningú que digui bé la paraula guant; tothom diu guà. Bé, de fet em penso que sí que ho sé, o almenys m’ho penso. Es deu tractar d’un procés subconscient del llenguatge oral, que, com sabem, és molt gandul i tendeix a la simplificació, a allò que és més fàcil.
L’explicació ve del plural, em sembla. Fem-ho al revés de com ho fem normalment: sempre diem singular i plural, oi? Doncs diguem plural i singular. Germans fa germà, serens fa serè, camins fa camí, camions fa camió, alguns fa algú…
Doncs guants –tal com sona, guans– deu fer guà. Ve-t’ho aquí. Com que la t és muda, la gent ho associa a una paraula com germans.
I, quan ho fas notar, la majoria de gent se n’estranya molt, eh… Ah, sí? S’ha de dir guant? No ho hauria dit mai… Quan els ho expliques ho veuen molt clar, també (que espero que sigui el cas d’avui).
Curiosament, però, no sé de cap altra paraula que sofreixi el mateix error. Tenim amiants, però, en canvi, ningú no diu amià; tenim aliments, però ningú no diu alimé; tenim instints, però no instí; fonts i ponts, però no fò i pò; conjunts, però no conjú…
Només guant. Si la Gilda aixequés el cap…
