La sentència castiga els polítics que han induït un poble a alçar-se contra l’esquema d’un estat autoritari. Ens van voler fer callar reprimint i castigant els inductors –els induïts tampoc no érem ningú- d’una simple consulta-enquesta el 10N de 2010, i el 2017 reprimint amb violència un referèndum, l’execució del qual havia estat despenalitzada el 2015.
La sentència interpreta els fets per les intencions i les idees. Als polítics els castiga amb la presó. A nosaltres, els induïts (tècnicament també “sediciosos”), tot mantenint l’espoli fiscal; amb el 155; amb més repressió –aquests dies commemorem l’execució del president Companys i estén potencialment l’amenaça a tothom: independentistes, unionistes, comuns, indiferents, sindicats, ONG, entitats…–; a no moure’s dels termes que ens marquin els oligàrquics i la mateixa monarquia. Tenen un barret florit de principis que se’l posen o se’l treuen quan els convé, quan van a Europa o al món a fer propaganda, o en les celebracions entre amics i familiars del règim.
Ens dol la sentència i hem de fer espai en un racó de la consciència per protegir-nos de l’angoixa o la depressió. El nostre pecat és tenir assumit –per la història, la cultura, la repressió estatal, la capacitat emprenedora, etc.– el dret incontestable de l’autodeterminació personal i col·lectiva. Ells manen com sempre; no pregunten ni pensen a solucionar res. Han de guanyar del tot. Els discursos evidencien que no els “dol” l’Espanya que pateix quan no és la seva.
Aquest és l’abisme que tant ens separa de l’Estat i que encaixa amb el nucli d’una sentència que condemna parlar d’allò que al Parlament demanen els representants populars i empresona uns polítics que compleixen amb un programa legalment acceptat.
Per dignitat, ho hem de tornar a fer secundant la campanya per l’amnistia i, sobretot, ajudant a convertir en república el fet quotidià perquè serveixi de mirall als ciutadans que dubtin o preguntin sobre què és república o comencin a adonar-se del valor real de l’alternativa estatal.
Per això cal que la Generalitat faci d’una vegada uns pressupostos socials que l’alliberin de la dreta econòmica; que, entre altres, generi polítiques de consens en la redacció dels plans territorials; que reconverteixi els Logis trituradors de territoris; que encapçali mesures ecologistes; que animi, junt amb el cos parlamentari més afí, a fer polítiques republicanes als ajuntaments; a trobar el més enllà d’un simple pacte; que estimuli a no fer aliances amb els qui juguen brut: al Consell Comarcal, diputacions, ajuntaments…
És l’hora de tornar-ho a fer. Però esmolant les eines i aprofitant tota mena d’escletxes per fer-les grans; sempre amb la raó i el dret, pacifistes, legals. Però mantenint viva la capacitat d’acció i reacció.
