S’acaba de publicar un informe científic que determina que hem ultrapassat ja set dels vuit límits segurs del sistema que conforma la Terra. Un dels elements mesurats és el clima, del qual més o menys ja tothom és conscient, però n’hi ha altres com l’aigua, tant superficial com subterrània, els cicles de nutrients, els ecosistemes o la contaminació.
La vida a la Terra és possible per l’equilibri entre tots aquests elements, i el desmesurat desenvolupament industrial i econòmic del darrer segle i mig ha trencat aquests equilibris, posant en risc milers d’espècies i realimentant la roda de destrucció.
Així i tot, i malgrat els constants avisos de la comunitat científica, actuem com si sentíssim ploure i no volem ni sentir parlar de qualsevol idea que no sigui el sacrosant creixement econòmic que ens ha de fer a tots més rics, quan l’evidència és que només beneficia una minoria i eixampla les desigualtats socials.
Sovint sento dir que per què hem de prendre mesures a escala individual si els grans poders polítics i econòmics no ho fan. I hi ha part de raó, però lamento informar que les responsabilitats són compartides i no podem amagar el cap sota l’ala més temps.
El sistema econòmic està basat en bona part en el consum i, per tant, com a consumidors tenim més força de la que creiem, podent decidir quins productes adquirim i en quina quantitat ho fem, i així determinant la producció, via llei de l’oferta i la demanda.
L’altre element de força és el vot, que serveix per triar els nostres representants, aquells que prenen les decisions que poden tenir més impacte.
I vet ací que quan arriba el moment de triar, decidim no informar-nos, no analitzar què proposen (i sobretot què fan) els partits, i sovint votem amb la panxa en lloc de fer-ho amb el cap.
Només així s’entén que votem massivament negacionistes climàtics, gent que s’ha posat de perfil en la gestió de la pitjor pandèmia dels darrers segles, gent que proposa construir més autopistes o ampliar aeroports, els que pretenen legalitzar milers de pous i requalificar terrenys de secà en regadiu a l’aqüífer més valuós i maltractat de la península, els que atien la por en totes les formes (immigració, seguretat, ocupacions…), els que es presenten per no regular, no legislar i deixar que el mercat faci i desfaci al seu antull. Bàsicament, hem votat seguir a la jungla.
Ens diuen Homo sapiens per la nostra capacitat racional, que ens distingeix de la resta d’espècies animals. Però vist el nostre comportament, jo seriosament dubto que siguem mereixedors d’aquesta condició.
Tenim una altra oportunitat el 23 de juliol. A veure si reaccionem.
