Al darrer taller d’estimulació cognitiva i emocional que he compartit amb els meus usuaris/es hem aprofundit sobre la seducció. Em venia molt de gust entendre què ens atreu dels altres a tots nivells. El detonant –els confessava– va ser la mort del centenari Cristóbal Florido, que vivia a Torrelavit des de jove i al qual li vaig fer d’escoltadora. Quan ens vam conèixer ell tenia 92 anys i va exercir en mi un magnetisme que comptades vegades havia experimentat al llarg de la meva vida.
De fet, repassant les persones que durant la meva existència m’havien impressionat per la seva capacitat de seducció, me’n vaig adonar que gairebé cap reunia els cànons estètics establerts per la societat en la qual he crescut i les seves cultures d’influència; més aviat tot el contrari. Tant si han estat homes o dones com si el vincle era d’amistat, docent, professional o de parella me n’adono que l’energia que desprenien i que m’arribava tenia més a veure amb el que transmetien que amb el que era objectivament observable.
I, és clar, un cop el tema damunt la taula i estant en grup –que la cosa té més al·licients!–, uns i altres vam anar desgranant el que hi ha de veritat en el que ens expliquen en contrast amb el que acaba sent la nostra realitat palpable. A hores d’ara hem constatat que el que desprenem envers els altres des d’acceptar-se un mateix tal i com és i l’autenticitat és el més atractiu que els podem brindar. El fet de si amb els que interactuem ho reben i què en fan ja no és cosa nostra. Serà el que hagi de ser.
Ara bé, el que ens va quedar ben clar és que tots i totes exercim la nostra particular o original seducció vers els altres.
Forma part del costat irracional, com les hormones. El seny queda esborrat i guanya la festa, l’hedonisme, el consumisme compulsiu, el sexe… Junt amb les drogues, ens alienem de la dura vida real.