La intel·ligència artificial (IA) no seria cap perill per al treball, si existís realment una intel·ligència natural capaç de controlar l’ús de la IA. Això no significa treure’n més rendiment econòmic sinó un major profit social. Un exemple il·lustratiu podria ser Alfred Nobel. Es va adonar que la pólvora que utilitzaven els miners per excavar galeries era extremadament perillosa i va descobrir i oferir la dinamita com un explosiu més controlable i eficient. Desesperat veient l’ús militar que tenia la dinamita, va fundar els Premis Nobel. També podríem evocar l’energia nuclear, determinant en l’avenç de la medicina i, alhora, funesta en mans militars.
Ara la IA sembla que sigui un futur prometedor, ple d’avantatges. La societat es deixa enlluernar per l’espectacularitat dels avenços tecnològics, i els mitjans divulguen molt aquests avenços i molt poc els inconvenients que implica. Això afavoreix que, com a societat i individualment, passem per damunt dels problemes sense que els reflexionem convenientment. Enlluernament, pressa, superficialitat…
La IA perjudicarà més encara les poblacions marginades en la mesura que augmentarà els obstacles que hauran de superar per poder accedir als drets socials. La teoria deia que la fabricació de robots crearia nous llocs de treball, però no és cert ni quant a nombre ni quant a qualitat. Una part es poden integrar pels seus coneixements i per la seva capacitat d’actualització constant. Però altres persones no poden fer-ho i hi haurà menys feina per a les persones. I si hi ha menys feina, caldria repartir-la. Segurament seria el moment de pensar seriosament rebaixar les vuit hores de treball diari, sense retallar el sou, per obrir a més gent la possibilitat de tenir feina. La CEOE diria que és impossible, que seria la ruïna. El mateix van dir els patrons, fa una mica més de cent anys, quan es va passar de dotze hores a vuit, i res no es va ensorrar.
Els avenços de la tecnologia se’ns tiren al damunt i creen un món paral·lel que ens oculta la realitat. Ens entusiasma la intel·ligència artificial, els robots, i perdem de vista què ens passa.
Quan vaig a cada cop més establiments i veig personal ensenyant a fer servis el pagament automàtic, em queda molt clar que els robots prenen llocs de treball. Caldria que aquests llocs que es perden es recuperessin en altres ocupacions dins de la mateixa empresa. Alguns, pocs, ho fan, però una majoria, els menys preparats, queden a banda del mercat laboral.
Aquests grans avenços tecnològics queden en unes poques mans. Ens ofereixen efectes espectaculars, però l’efecte més important i transcendent és que progressivament quedem en les seves mans, generen dependència i, per tant, els donen més i més poder que utilitzaran per aprofundir el seu domini egocèntric.
Disposar de la IA voldrà dir poder rebaixar el cost laboral: no hi ha queixes, no cal atendre les condicions de treball, poden tenir avaries però no són realment malalties, es poden resoldre amb rapidesa canviant un component o altre, no et planteja reivindicacions ni vagues, no se sindiquen, ni tenen fills.
