Algunes famílies del barri de l’Espirall de Vilafranca han endegat la feliç iniciativa de mirar de reconduir la composició social i cultural de l’escola Pau Boada. Quina idea més genial! Bé, de fet, quina resposta més adequada, quina alternativa més intel·ligent, solidària i brillant! I més proactiva!, que diuen ara.
Uns pares i mares que, en comptes de queixar-se, que és l’esport universal habitual, en comptes de lamentar-se, en comptes del recurs fàcil de culpar qui sigui… quina lliçó tan magistral! “¿Hem de permetre –deuen haver pensat– que la nostra escola més propera (que tan bé reflexiona, planifica i treballa, d’altra banda) vagi perdent cada vegada més els interessantíssims avantatges de la diversitat? ¿Hi podem fer alguna cosa, per a revertir i reencarrilar aquesta tendència?” Som davant el millor cas de la història –que jo conegui– d’efectuar un diagnòstic tan precís i aplicar-hi una teràpia tan efectiva.
La gent que ha pres aquesta iniciativa creuen que sí, que la tendència es pot revertir, i exposen les seves propostes amb entusiasme, il·lusió i serenitat. Em trec el barret davant d’ells i desitjo que tinguin el major èxit de món. Si és així, no sols hauran millorat extraordinàriament la cohesió social i la qualitat cultural del seu barri, sinó que també hauran aportat al món una idea revolucionària alhora que pràctica, que podrà ser imitada i adaptada en altres indrets… No sé –a mi no em consta– si en alguna altra banda s’ha produït un moviment semblant.
La meva admiració encara ha crescut més quan he vist al davant d’aquesta proposta la Gemma Beltran, que vaig tenir d’alumna. Bravo, Gemma, bravo!
La solució total i definitiva d’aquest problema endèmic –dit de la segregació escolar– és ben fàcil, de fet, però suscita tant de rebuig des de tants sectors, tantes persones i tants indrets que fa feredat posar-s’hi. I és tema a tractar a part d’aquestes ratlles, òbviament.
Perquè aquestes modestes ratlles mensuals no pretenen altra cosa que contribuir a la cura de les ferides cada vegada més nombroses i sagnants que pateix la nostra dissortada llengua. No cal argumentar, crec, que mesures com la que lloem avui hi aportarien unes possibilitats de millora extraordinàries.
Moltes gràcies, molt de coratge i molta sort! Enhorabona i endavant!
