Invisibilitzades

Amàlia Soler, Ramona Via i Assumpció Domènech són algunes de les dones amb arrelament a Vilafranca del Penedès que donen nom a carrers o places de la vila. Malgrat això, el desequilibri de gènere en el nomenclàtor urbà es manté com una assignatura pendent. La capital de l’Alt Penedès compta amb un total de 407 vies urbanes (carrers, places, avingudes, zones verdes i camins), però només 129 tenen nom de persona, la qual cosa que representa un 32% del total. D’aquestes, 107 estan dedicades a homes i només 23, a dones. En termes percentuals, això significa que només el 17% dels carrers amb nom de persona porten nom femení, incloent-hi les santes. Una proporció que evidencia una clara infrarepresentació de les dones en el paisatge urbà vilafranquí.

A diferència d’altres municipis, però, a Vilafranca del Penedès predominen les vies urbanes que reconeixen figures femenines. De les 23 vies dedicades a dones, 13 fan referència a figures vinculades a la vida cultural, social o política, com les escriptores Maria Aurèlia Capmany, Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig, a més de dones amb arrelament local com Glòria Lasso, la vídua Almirall, les germanes Lara o Assumpta Trens. Els nou carrers restants corresponen a advocacions religioses, com santa Clara, santa Maria, santa Magdalena i santa Joaquima de Vedruna. Pel que fa a la distribució geogràfica, els barris amb més presència femenina són Sant Julià i el Poble Nou.

Un dels noms que sorprèn és el del carrer de la Vídua Almirall. No explica res de la persona, i fa referència al seu estat civil i al cognom del marit. Tal com ha apuntat l’alcalde de Vilafranca del Penedès, Francisco Romero, en aquest cas s’ha afegit un rètol a la placa que posa nom i cognoms a la vídua, Francesca Carbó Huguet, i explica qui va ser. “Canviar el nom del carrer comportaria als veïns una sèrie d’inconvenients perquè haurien de canviar l’adreça de casa seva, a banda de temes cadastrals”, ha puntualitzat Romero.

La desigualtat de gènere també es fa visible en els equipaments i centres públics d’educació (llars d’infants, escoles i instituts). La vila disposa de 39 equipaments, però només sis porten nom de dona, davant dels deu dedicats a homes. Crida especialment l’atenció el fet que cinc de les sis escoles públiques que té Vilafranca porten nom d’home. Tot i això, entre els espais que visibilitzen referents femenines hi ha la llar d’infants Lola Anglada, l’escola Dolors Piera, l’Auditori Maria Rosa Juncosa, l’Escola de Música Maria Dolors Calvet i l’Auditori Montserrat Junyent de l’Ateneu Municipal. A aquests cinc, s’hi sumarà al llarg del quart trimestre d’enguany la nova Biblioteca Joana Raspall. El nom de l’equipament ha sorgit fruit d’un procés participatiu en què la ciutadania ha pogut escollir entre cinc noms de dones vinculades a Vilafranca que són referents en els àmbits de la cultura, la llengua o les lletres: Joana Raspall, Sara Kirchner, Anna Maria de Saavedra (té un carrer), Coloma Seró i Ramona Via (té una plaça). “També ens ha servit per fer difusió i promoció d’altres noms”, ha afegit Romero.

Els noms dels carrers no s’escullen a la babalà, sinó que existeix un òrgan d’assessorament i consulta amb relació a la determinació de les denominacions de les vies urbanes i els espais públics del municipi. És la Comissió de Nomenclàtor, integrada per un grup de persones amb un perfil multidisciplinari (historiadors, urbanistes, etc.) que a Vilafranca s’ha reactivat al llarg d’aquest mandat, després de deu anys aturada. Segons apunta Romero, l’òrgan treballarà per revertir la bretxa de gènere a la nomenclatura urbana: “La biblioteca ha estat la punta de llança d’aquest plantejament”. Finalment, el batlle vilafranquí veu la urbanització de les Bassetes com a una “oportunitat” per començar a canviar aquest paradigma.

Al Vendrell la xifra de carrers que porten nom de dona és, també, molt baixa. En total, actualment són 37 els carrers amb noms de dona, dels quals tres estan dedicats a santes (santa Anna, santa Isabel i santa Otília). Això suposa un 10,6%, tenint en compte que 311 carrers porten noms d’home.

Certament, el fet que molts d’aquests carrers –com ara els de l’abadessa Emma o de Violant d’Hongria– es trobin en alguns dels últims sectors urbanístics impulsats, com ara les Deveses o els Còdols, ja mostra una intenció de revertir aquesta situació. Però ha estat els últims anys quan la voluntat d’augmentar la presència femenina a l’espai públic s’ha convertit en un objectiu declarat del Consistori.

El 2021 es va aprovar la Comissió de Nomenclàtor, un ens pensat per compensar aquesta escassa presència femenina a la via pública. Des d’aleshores, i tenint en compte que no s’estan obrint nous carrers o sectors urbanístics, des de l’Ajuntament han impulsat diferents iniciatives per complir aquest objectiu. Així, s’han dedicat quatre parcs i un carrer a dones rellevants, tant de dins com de fora del municipi (Teresina Martorell, Anna Guimerà, Neus Català, Anna Serra i Maria Julivert). També s’han editat diferents llibres on es dona importància al paper que van tenir diverses dones en àmbits del municipi, com ara l’ensenyament (la primera escola bressol) o els inicis de Coma-ruga (Carme Karr). I, en el marc del 8-M, s’han pintat murals en edificis públics, places o passatges, com els de Pilar Defilló, Anna Serra o Teresina Martorell.

Places i equipaments, a Calafell
Calafell és un altre municipi que els últims anys ha mirat de donar més presència a l’espai públic als noms de dona. Actualment, dels 420 carrers que hi ha a tot el municipi, 78 tenen nom d’home i només 13, de dona. Representen, doncs, un 16,5% dels que estan dedicats a homes. Per compensar aquesta situació, el Consistori ha posat els darrers anys noms de dones a diferents espais que no tenien nom o que estaven integrats en altres entorns. La plaça de Lola Boronat, la plaça d’Anna Ortoll i la plaça de Josefa Mitjans en són alguns exemples. També el Centre Cívic Montse Civit, que està al port de Segur.

Des de l’equip de govern expliquen que aquestes són fórmules que s’han trobat per compensar aquesta mancança, “ja que no s’estan creant carrers de nova planta”. També afegeixen que, quan es tiri endavant algun “desenvolupament urbanístic pendent”, la idea és seguir en aquesta línia.

Com a curiositat, des de l’Ajuntament expliquen que no fa gaire es va retirar el nom femení d’un carrer. En concret, era el carrer dedicat a la comtessa del Castell de la Mota, que es deia Pilar Primo de Rivera, i era germana de José Antonio, el fundador de la Falange. “El carrer s’havia batejat amb el seu títol nobiliari, fet que potser va despistar, fins al punt que va ser traduït al català, com si res, amb l’inici de la democràcia”, afegeixen des del consistori.

El mapa urbà de Vilanova i la Geltrú també mostra un clar desequilibri de gènere quan es tracta de posar nom als carrers, places i equipaments públics. A la ciutat hi ha un total de 678 vies urbanes, de les quals 158 tenen nom d’home i només 31 estan dedicades a dones. Això representa una proporció reduïda de vies amb noms femenins en relació amb el total de carrers i places dedicats a persones (16,4%). A més, gairebé la meitat d’aquests carrers amb nom de dona –13 en concret– fan referència a santes o advocacions religioses, fet que limita encara més la visibilització de dones laiques amb trajectòries destacades.

La relació de vies dedicades a dones combina noms de caràcter religiós, com el carrer de santa Anna, santa Eulàlia, santa Madrona i santa Magdalena, amb altres que reconeixen figures femenines concretes. És el cas de carrers dedicats a escriptores i activistes com Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig i Teresa Mañé, a més de vilanovines com Conxita Soler, Magdalena Miró, Marcel·lina Jacas i Ventureta Mestres i Gras. També hi apareixen noms com Maria Aurèlia Campany, Roser Dolcet i Isabel Ventosa, que aporten una mirada més diversa al nomenclàtor, tot i que encara clarament minoritària.

Aquest desequilibri és, en bona part, el resultat d’una herència històrica en què la presència femenina en l’esfera pública era limitada i poc reconeguda institucionalment. En aquest context, la revisió dels criteris del nomenclàtor municipal ha tornat a situar-se sobre la taula amb la reactivació de la Comissió de Nomenclàtor, que es va reunir el febrer de 2025 per primera vegada després de set anys d’inactivitat. La darrera convocatòria havia tingut lloc el gener de 2018, per la qual cosa ha estat necessària la renovació dels seus membres.

En aquesta primera reunió, un dels punts destacats va ser la necessitat d’actualitzar el reglament de la Comissió, vigent des de 2015. Segons es va exposar, l’objectiu és adaptar-lo a la realitat actual, incorporar-hi un llenguatge igualitari i aclarir alguns conceptes vinculats al funcionament i als criteris de denominació. Durant la sessió també es va manifestar la voluntat d’incrementar la presència de noms femenins als carrers, places i equipaments de la ciutat, una línia de treball que la Comissió haurà de concretar amb futures propostes.

La Comissió de Nomenclàtor té la funció d’assessorar, avaluar i formular propostes sobre l’assignació de noms als carrers, equipaments i espais públics, un paper clau en la configuració simbòlica de la ciutat. Des del govern municipal han defensat que la reactivació de la Comissió permetrà abordar aquests debats amb continuïtat i una mirada actualitzada. El regidor d’Urbanisme, Gerard Llobet, ha explicat que en els pròxims mesos es materialitzaran els canvis aprovats per la Comissió, que proposava, entre altres, canviar el nom del carrer de Ponent pel de Francesca Cabrisses. Amb tot, Llobet assenyala que canviar els noms dels carrers “no és una feina fàcil”, sobretot perquè la ciutat no disposa ara per ara de carrers nous. Mentrestant no s’urbanitzin nous sectors, la voluntat del govern local és anar generant petits espais al centre de la ciutat –que és on hi ha més desequilibri– i dedicar-los a figures femenines.

A la capital del Garraf, la desigualtat de gènere també es fa visible en els equipaments públics. La ciutat disposa de 60 equipaments i centres públics d’educació, entre escoles i instituts. D’aquests, 13 porten nom d’home, mentre que només 8 tenen nom de dona. Entre aquests últims hi ha el Casal de Dones Tomasa Cuevas Gutiérrez, l’Escola d’Adults Teresa Mañé i l’Institut Dolors Mallafrè i Ros, a més d’espais dedicats a figures com Frederica Montseny, Carme Sugrañes Blai o Munda Terraire.

Més enllà de les xifres, la distribució de noms als carrers i equipaments posa de manifest com les ciutats reflecteixen el seu passat i les decisions preses al llarg del temps. A Vilanova i la Geltrú, la reactivació de la Comissió de Nomenclàtor obre ara un nou període de reflexió.

Des d’un punt de vista antropològic, què ens diu el fet que la majoria de carrers i places de les nostres ciutats i pobles portin noms d’home?

Que un carrer porti el nom d’un home és, claríssimament, un reconeixement als homes que han fet coses. Per tant, que n’hi hagi tan pocs amb nom de dona és invisibilitzar-les. Si bé és cert que fins al segle XIX costa trobar noms de dones que haguessin fet quelcom –i no perquè no n’hi hagués cap, sinó perquè llavors ja es van obviar–, a partir del segle XIX ens trobem amb una manca de reconeixement evident perquè de dones fent coses n’hi havia, i moltes.

Què cal fer per equilibrar aquest mapa simbòlic tan masculinitzat?

Ara com ara, o es construeixen més carrers i se’ls posa nom de dona o s’han de treure noms d’home per posar-ne de dones. I aquesta segona opció obre tot un debat perquè suposa la pèrdua d’un privilegi claríssim.

Per tant, és una qüestió de voluntat política?

Clarament, sí. Com he apuntat, el procés d’invisibilització de les dones ve de molt antic i, encara ara, és més difícil que el reconeixement el rebin les dones que els homes.

Els ajuntaments s’afanyen sempre a dir que canviar un nom d’un carrer és un procés complex i que per això opten per esperar a posar nom de dona als carrers que es van fent nous…

Insisteixo, en realitat això és una voluntat política, perquè de la mateixa manera que s’han eliminat els noms dels carrers franquistes amb la intenció de voler canviar aquesta memòria, també hi podria haver la voluntat de canviar aquesta memòria patriarcal i construir-ne una de més equitativa. Això es podria fer partint de processos participatius dins dels pobles i barris, pensant conjuntament quines dones han fet història. Estic segura que en sortirien moltes de recents, personatges molt anònims i femenins que van construir, per exemple, una xarxa de cures. També es podrien recuperar personatges històrics femenins o, fins i tot, es podria mirar quina dona hi havia darrere de molts homes que ara donen nom a carrers, perquè trobaríem casos específics en què, pel context històric, ell es va endur el mèrit, però ella hi va contribuir.

Creus que n’hi ha prou posant noms de dona als nous carrers o caldria revisar el nomenclàtor existent?

Depèn. Si es vol trobar una mica d’equitat, es pot anar posant noms de dona, però si realment es vol anar al fons de la qüestió i fer una revisió més profunda, s’han d’analitzar els motius pels quals cada senyor que dona nom a un carrer o plaça hi és, quin valor aporta. Cal preguntar-se si hi és perquè va fer alguna cosa significativa o simplement perquè era, per exemple, el terratinent de torn. Potser es pot fer una revisió en aquesta clau i pensar en altres figures d’aquell moment històric que fossin més populars. De possibilitats n’hi ha moltes, però, insisteixo, depèn molt de la voluntat i sensibilitat política i de la rellevància que cada municipi doni a aquests processos.

Per què és important fer visibles les dones?

El fet de visibilitzar les dones empodera molt les nenes. I aquí poso un exemple molt clar: quan Ada Colau va arribar a l’alcaldia de Barcelona, la meva filla, que llavors tenia 6 anys, va veure la notícia per la televisió i de seguida va dir “Ah! Així jo també puc ser alcaldessa?”. Realment no ens adonem de l’impacte que té la visibilització per crear possibilitats, sobretot en les infàncies. Per tant, com més dones es visibilitzin fent coses, més oportunitats d’imaginar futurs s’estan creant.

Visibilitzar més les dones al nomenclàtor depèn, clarament, de la voluntat i sensibilitat política

Quines conseqüències socials i culturals té la invisibilització de les dones a l’espai públic, especialment entre els joves?

És un procés bastant inconscient. Si t’ho preguntes, tothom pot fer de tot –i és veritat–, però en realitat no és així, perquè hi ha molts imaginaris. Poso un altre exemple contemporani: l’Aitana Bonmatí. De nena no hi havia equips femenins i només podia jugar en masculins. Que ara hi hagi una figura tan pública com ella ja està fent imaginar a moltes nenes que poden ser futbolistes. Quan es visibilitzen dones fent coses, ja sigui per toponímia, perquè surten a premsa, etc., el que en realitat s’està fent és obrir tot un espectre de possibilitats a les infàncies i adolescències. I això té una doble conseqüència: per una banda, fa que les nenes puguin imaginar-se com a futbolistes, alcaldesses, presidentes o el que vulguin ser i, per l’altra, fa que els nens s’acostumin al fet que una nena ho pugui fer.

Creus que podem parlar d’una forma de violència simbòlica quan les dones no apareixen als carrers que habitem cada dia?

Si ho pensem al revés, ho veiem molt clar. Què passaria si al nomenclàtor no aparegués cap home? Ens sembla fins i tot impossible! Si ho pensem impossible cap al gènere masculí, perquè ho pensem possible cap al femení? Claríssimament, és una violència simbòlica.

Com imagines un espai públic més just i inclusiu des del punt de vista simbòlic?

L’espectre és molt ampli, perquè si hi hagués el 50% de noms de dones i d’homes podria ser equitatiu, però si ens ho mirem des de la perspectiva interseccional, hauríem d’incloure persones racialitzades, gent de classe obrera, del moviment LGTBIQ+… Per intentar fer-ho al màxim d’inclusiu, hauríem d’anar rescatant totes les diversitats que hi ha hagut al llarg de la història. Però, evidentment, tot això està travessat de costums i d’ideologia política. Què passaria si ara comencéssim a posar noms, per exemple, de dones àrabs o de dones de classe obrera? El nom implica la ideologia política; ens trobem amb noms de mossens, sants i santes, terratinents i ho tenim més normalitzat, però això no és neutre, és una ideologia que els reconeix aquest poder simbòlic dins la societat.

Què hi guanyarien els pobles i ciutats, si incorporessin més referents femenins als seus carrers i places?

Més diversitat i la possibilitat de descobrir històries que segurament ara no coneixem.