Passejar, seure, badar al petit jardí dels Fenosa al Vendrell és com reflectir-se en la mateixa vida. En la senzillesa dels gestos i les paraules de cada dia, sempre noves, com les plantes que hi ha, les flors, el llimoner. En el valor de les emocions, les alegries compartides, les callades tristeses, tal com ens ajuda a pensar-ho l’enginyós Ulisses burlant el gegant Polifem. O El bon temps perseguint la tempesta. És un espai reduït que multiplica les mirades, els pensaments. Entrar-hi amb calma, amb respecte, potser és com anar a un antic temple, buscant la plenitud de les coses quotidianes, el llampec del saber, el plaer de l’equilibri. La Nicole i n’Apel·les van guardar la casa gairebé tal com era en el seu origen. Van refer el blauet de la galeria i van cuidar una humil vegetació al jardí. Gràcies!
