Una persona afable i discreta, Josep Manel Piñol, dimarts d’una Setmana Santa, que curiosament queia més aviat que mai, de cop i sense soroll ens vas dir adéu, sense deixar temps a una nou comiat, a un adéu més preparat. Res, de cop i volta, el teu cor va deixar de bategar. Tot just abans de començar el gruix de celebracions de la Setmana Santa, eres tu qui presidies l’altar d’aquesta església que en tantes vegades havies pres part de les seves celebracions Les moltes persones que et coneixem, t’estimem, entre altres estàvem allí al teu voltant repassant vivències, records, coincidències, mirades, en una tarda rúfola de primavera.
Tu ets persona que sempre saludaves. Aquest esport tan sa i natural per la convivència a vegades costa practicar per diferents i varis motius que hom coneixerà, però per la teva part la salutació estava assegurada. A partir d’aquí, si hi havia temps, si algú vivia en alguna circumstància peculiar i tu ho sabies sempre preguntaves com estava aquella persona. Això en una societat accelerada que ja té prou feina per ella, sempre estaves amatent de com estava allò. No cal més.
Eres una persona, treballadora, compromesa, justa, oberta que sense fer estridències ni ànsies de protagonisme, ni “titulitis” ni res semblant ajudes en el que fes falta perquè tot surtis el millor possible. No eres amant de les primeres línies i com eres alt no podies passar desapercebut sinó poques vegades et veurien. Era una de les persones que va entendre que el seu fill volia ser músic en un temps que tot era nou com si fos avui.
