No entenc el to i el llenguatge d’Eduard Pujol, portaveu de la majoria (de dos diputats) després d’haver-la obtinguda en favor del President gràcies a molts vots que anaven a una altra banda. Com no entenc les seves declaracions del 5 de maig, des de Berlín, després de la reunió de JxC i PDeCAT amb Puigdemont en què es va decidir aquesta estratègia.
Estic d’acord amb el contingut del que es va anunciar: es rebutgen noves eleccions i cal apurar els terminis per reivindicar el guanyador del 21D: Puigdemont o Jordi Sànchez (que no passi res…!). Potser només serà un gest, però cal plantar-se amb dignitat, mantenir la declaració de la República i fer-se valer davant d’Europa de cara a possibles reconeixements. La solució D ha de venir després de les altres opcions…
Nogensmenys tothom accepta que el futur President “necessita” governar amb ERC i integrar en un programa comú els seus matisos i diferències; més el concurs de la CUP i la desitjable avinença amb els Comuns. Ara bé, el llenguatge d’Eduard Pujol desorientava i irritava. Les antigues ferides les marcaven determinats silencis sobre el pes i el concurs d’ERC. Qui és qui a la Catalunya que vol ser republicana? Per què es van prendre determinades decisions com si ja fossin “govern”? Tan important és el patrimoni de la presidència? S’ajuda gaire, així, a l’entesa entre partits condemnats a anar junts?
La situació és excepcional i es demana altura per parlar en nom de tots els qui estan en el projecte; presentar-lo amb trets il·lusionants –cosa que s’ha fet poc; allisar diferències; estalviar-se menysteniments i disposar l’ànim per a un treball que serà ardu i difícil. Cal fer oblidar les antigues prepotències de CiU quan tenia el poder i això Eduard Pujol no ho va fer.
