Va ser l’any 1950 quan vaig conèixer la senyora Maria Estalella, vídua del pintor Joaquim Mir, desaparegut feia deu anys. La meva relació amb la casa Mir, a Vilanova, va durar gairebé una dècada com a professional de fontaneria, quan ella necessitava els serveis de l’empresa Viñals on jo treballava, per reparar petits desperfectes. En aquestes estades vaig poder admirar la ingent obra d’art d’en Mir que s’hi guardava. Havia estat un dels més importants artistes contemporanis.
El 1960 jo ja treballava a la Pirelli i, per tant, havia deixat de freqüentar la casa Mir, però al cap de poc temps la germana de la senyora Maria, l’Antònia, que vivia al segon pis, em va venir a demanar-me si podia tornar-hi (però amb un tracte diferent) per solucionar petits problemes, que em pagarien amb un o dos dibuixos de Mir.
A la casa s’hi entrava a través d’un gran vestíbul. A l’esquerra hi havia una gran finestra que donava al carrer, amb unes cortinetes darrere les quals a la senyora Maria li agradava estar asseguda perquè li permetien veure sense ser vista. Allà començava un gran saló allargat, atapeït amb dos nivells de pintures de pintors contemporanis i amics de Mir, com Gimeno, Casas, Nonell, Vila Arrufat, Obiols, Durancamps, Aragall, Sisquella, Rusiñol, etc. Abans de sortir al jardí encara hi trobàvem una taula, unes butaques i una petita llibreria, tot rodejat d’escultures de Gargallo, Llimona, Clarà, Fenosa, etc., i al darrere, a una altura considerable, quadres grans d’en Mir de Miravet, del Camp de Tarragona, etc. Aquí és on es feien les tertúlies amb els amics que els visitaven.
Al menjador hi havia pintures d’en Mir de mida mitjana, la majoria de Miravet, de Canyelles, de Vilanova. La més gran era del mercat de la plaça de les Casernes, i recordo també una petita còpia d’una Menina de Velázquez.
A través del primer saló s’accedia a una altra estança gran, amb una finestra, una gran biblioteca (la senyora Maria em deia “El Quimet no els llegia pas, tants llibres, més aviat els comprava per omplir la biblioteca”), un foc a terra i petites col·leccions de vanos i altres objectes. Allà hi havia un únic quadre, gran: un paisatge amb una masia, sense firmar, suposo que perquè el pintor no li donava gaire importància a la signatura. El més curiós, però, és que molts anys després de la mort de Mir vaig tenir ocasió de veure dos d’aquells quadres a casa d’un col·leccionista important de Barcelona, i estaven firmats: un era un paisatge de la masia i l’altre el camí de la Cova a Montserrat, de mida mitjana i format vertical.
També recordo un quadre que vaig adquirir a la senyora Maria, de mida mitjana: un paisatge de Gualba, amb un arbre, un rierol i una passera, sense firmar. El seu cost representava una quantitat considerable per mi, i em va permetre pagar-lo a terminis, 1.500 pessetes al mes. Quan ella va morir, el 1967, el vaig acabar de liquidar amb el seu fill Pep.
