Hi ha una estança de la casa Mir, més aviat petita, d’especial record per a mi, amb una finestra que donava al jardí des d’on la senyora Maria, vídua de l’artista, m’explicava que el pintor cridava el ruc i li donava alguna llaminadura. Jo m’escoltava amb molt d’interès el que m’explicava ja que tot girava al voltant de la seva vida al costat d’un geni, el seu marit, a qui sempre acompanyava en les seves campanyes arreu de Catalunya.
Era, doncs, en aquesta petita estança, on vaig passar molts dies i moltes estones escoltant confidències i records, compartint la immensa estimació per tota l’obra que guardava. Ella vivia modestament, no gastava en res superflu, i mai es va desfer de cap obra per necessitat que tingués.
Tanmateix…, una vegada, en entrar al saló, vaig veure a la paret un espai buit on sempre havia vist un quadre de Gimeno. Li vaig preguntar i em va respondre: “L’he hagut de vendre perquè el meu fill pogués comprar una polvorera a la seva xicota”. Vaig entendre que aquest no era el motiu, però no vaig dir res. Fins que un dia, parlant amb l’Antònia, li vaig comentar i em va dir que la venda va ser per comprar un cotxe per al seu fill.
A l’esquerra del saló principal se situava la cuina, i a la dreta, abans d’arribar al jardí, encara hi havia una altra estança quadrada, a l’esquerra de la qual pujava fins al primer pis una àmplia escala adossada a la paret, amb un passamà molt treballat i graons amb agafadors per posar una catifa de dalt a baix. Tota la paret era plena d’una important selecció de dibuixos de bona mida. Sempre recordaré el primer, el d’un home dalt d’un cavall, de factura impressionista. Al final de l’escala, en un ampli replà, lluïa un oli a cada costat, un dels quals també de Gualba, que em va vendre el Pep a finals de la dècada dels 60.
Entrar al primer pis era com entrar en un museu, amb infinitat de quadres de grans dimensions. Pintures importants d’Andorra, de Mas Pujols, de Miravet, de Mallorca… En recordo particularment una de vertical, de l’interior de l’església de l’Aleixar, amb dues senyores grans assegudes al banc amb les mans sobre la falda; unes mans anguloses, amb les venes i articulacions sobresortint, donant-los un relleu impressionant. M’explicava la senyora Maria que l’endemà d’haver-lo pintat, en una sobtada tempesta, un llamp va entrar a l’interior de l’església i la va destrossar completament.