La Catedral del Cava

Els orígens del celler Codorniu es remunten al segle XVI, concretament al 1551, any en què l’elaborador de vi de Sant Sadurní d’Anoia Jaume Codorniu va fundar aquest celler, el més antic d’Espanya. Un segle després, el 1659, es va produir el matrimoni entre Anna Codorniu, hereva de la família, i el viticultor Miquel Raventós, formalitzant l’enllaç de dues famílies vitivinícoles de gran tradició.

El celler es va dedicar a l’elaboració de vins fins que, a la segona meitat del segle XIX, Josep Raventós Fatjó va innovar en el negoci familiar elaborant la primera ampolla de cava seguint el mètode tradicional. A partir d’aquí, i gràcies a l’impuls de Manuel Raventós, l’empresa va reorientar el seu negoci cap a la producció de cava, esdevenint un dels grans productors del país i iniciant la seva expansió internacional.

A finals de segle XIX, el sector vitivinícola català va patir una de les seves pitjors crisis amb l’expansió de la plaga de la fil·loxera, un petit insecte que es reproduïa a gran velocitat i que s’alimentava de la saba dels ceps fins a produir-ne la mort. Provinent de França, la plaga va fer estralls al Principat, arrasant completament les vinyes del Penedès. El 1892, es calcula que el 90% de la superfície de vinya de Sant Sadurní estava afectada per la plaga. Manuel Raventós va ser un dels propietaris que va dirigir la lluita contra la fil·loxera, juntament amb un grup de productors que es van anomenar de forma irònica els Set Savis de Grècia.

Després de moltes proves, van apostar per plantar nous peus de cep de procedència americana, ja que es creia que era d’allà d’on provenia la plaga, i els seus ceps eren més resistents a l’insecte. L’aposta va reeixir i va facilitar el ressorgiment de la vinya al territori.

Aquest va ser el context en el qual es trobava la vinya al Penedès quan Manuel Raventós va decidir el 1898 que calia fer un nou celler molt més gran i d’estil modernista per a Codorniu. Per projectar l’ambiciós conjunt que tenia al cap, el productor va pensar en l’arquitecte, urbanista i polític Josep Puig i Cadafalch, a qui coneixia dels ambients polítics i socials de Barcelona. En aquells moments, Puig i Cadafalch ja començava a destacar com un dels arquitectes modernistes més rellevants del país, i entre els seus edificis més coneguts figuraven la casa Martí de Barcelona, la casa Coll i Regàs de Mataró o la casa Amatller de Barcelona.

Raventós li va encarregar tres edificis, un per a vinificar, un per a les premses i un tercer per a l’expedició i l’etiquetatge. L’arquitecte va acceptar l’encàrrec, començant un intercanvi de correspondència entre tots dos. Moltes d’aquestes missives es conserven actualment a Can Codorniu. Seguint les indicacions de Raventós, Puig i Cadafalch va projectar un conjunt d’edificis industrials modernistes amb tècniques experimentals, com ara naus cobertes amb arcs parabòlics, voltes de maó, decoració de trencadís o vidrieres emplomades.

El propietari també li va traslladar diferents indicacions funcionals que calia tenir en consideració a l’hora de projectar el conjunt, com ara les mides que havien de tenir les andanes per facilitar la descàrrega dels carros, la inclinació necessària perquè el most caigués al celler per decantació des de la sala de premses, o la necessitat que la sala d’embotellar no tingués columnes, per facilitar el moviment de les caixes. Els plànols que ara han vist la llum mostren de forma inèdita com es van projectar espais que ara són icònics, com el Gran Celler o el Porxo de les Premses, però també propostes que no es van arribar a construir mai.

Les obres, executades per constructors penedesencs, van començar el 1902, i es van allargar durant prop de tretze anys. El 1907, mentre s’estaven desenvolupant els treballs, el propietari de Codorniu va decidir construir una torre senyorial per ampliar una casa familiar que s’estava quedant petita, ja que també era on hi havia les oficines. Puig i Cadafalch també va acceptar l’encàrrec, per al qual li va enviar un pressupost de 3.500 pessetes.

El nou celler modernista es va inaugurar el 1915 i ràpidament es va convertir en el símbol d’un grup empresarial que havia nascut només un any abans, amb la fundació de Raimat. La coneguda com a Catedral del Cava estava conformada pel majestuós Celler Gran, un porxo per a les premses (avui convertit en museu) i un espai per a l’expedició, que és l’actual recepció.

Durant els següents anys, el negoci del cava continuaria creixent, fins al punt que el celler va tornar a quedar petit. Va ser aleshores quan la família Raventós va encarregar un nou edifici a l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, que havia estat deixeble de Gaudí i que es convertiria en director de les obres de la Sagrada Família. A més de fer diverses reformes durant els anys 30, Bonet i Garí va projectar la gran ampliació de Codorniu a partir dels anys 60, afegint un nou complex al celler original.

Durant molts anys, els plànols de Puig i Cadafalch i de Bonet i Garí s’han conservat en arxivadors de dibuixos tècnics a Can Codorniu, al costat de cartes, fotografies de l’època, cartells publicitaris i llibres de comptabilitat del celler. Amb la cessió al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), els documents es digitalitzaran i es podran consultar de forma pública.

Com explica a La Fura el degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes, Guillem Costa, el COAC té “un dels arxius d’arquitectura més importants a nivell europeu” i el fet d’afegir ara aquests plànols dels cellers Codorniu permet “ajuntar en un arxiu únic molts dels arquitectes modernistes, com Gaudí o Jujol”.

Costa espera que aquest sigui el primer pas per obtenir altres documents que es conserven a Can Codorniu. “Normalment, això genera un efecte dòmino i el següent pas seria aconseguir la relació epistolar entre Raventós i Puig i Cadafalch”, apunta. El degà admet que molts cops cal un treball considerable de “convenciment” perquè els particulars cedeixin aquests documents –“que per ells són molt importants”– al COAC, però fa èmfasis en el fet que l’arxiu del col·legi fa una feina molt acurada de “divulgació i cura dels documents”.

Antoni Vilanova. President de l’Agrupació d’Arquitectes en Defensa del Patrimoni (AADIPA) del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

Per què Manel Raventós va decidir iniciar en aquell moment (1902) un projecte d’aquesta envergadura? Tot just se sortia d’una greu crisi com va ser la de fil·loxera, i no semblava el moment més adequat per afrontar la construcció d’un gran conjunt modernista com aquell.

Codorniu, com les altres marques de vins escumosos, agafava el model francès. És veritat que la crisi de la fil·loxera va afectar tant les vinyes catalanes com les franceses, però l’aposta que feia la Xampanya amb els escumosos tenia un aspecte addicional, que era el valor de la cava. Les caves de la regió de la Xampanya eren absolutament belles per visitar, perquè eren naturals, excavades en un subsol de guix. Per sortir de la crisi que va deixar la fil·loxera, Codorniu va plantejar que havia de poder competir també a nivell de bellesa de l’arquitectura superior, per així guanyar mercat al champagne francès. En aquell moment, el modernisme català era admirat arreu i no és estrany que la família Raventós es fixés en la possibilitat de posar aquesta arquitectura superior en mans d’un arquitecte modernista. El mateix va passar a Vilafranca, al carrer del Comerç, quan es van començar a expandir els tallers de Torres o de Jean Mory. En resum, la intenció era potenciar la imatge per donar envergadura al projecte, i tenir uns edificis singulars que poguessin estar al nivell de les millors arquitectures del moment.

Quines dificultats presentava el projecte per poder-se desenvolupar en aquest emplaçament?

Des del punt de vista estructural i de conjugar els dos elements –les galeries soterrades amb l’arquitectura exterior del celler–, ja hi havia prou coneixements. El curiós, si ens fixem en els plànols de Josep Puig i Cadafalch, és que des del primer moment parla de Xampany Codorniu. Ja hi ha aquesta voluntat inicial. És una arquitectura que permet fer grans espais amb molta entrada de llum, un aspecte que després desenvoluparia també Cèsar Martinell.

Per què Raventós va pensar en Puig i Cadafalch? Quina relació tenien?

Puig i Cadafalch representava en bona mesura l’arquitecte de la burgesia industrial catalana, estava relacionat amb la Lliga Catalana, a diferència de Domènech i Montaner, que s’acostava més a les esquerres. Per tant, és fàcil d’entendre que els Raventós apostessin per ell, com també ho va fer Casimir Casaramona per a la seva fàbrica. La burgesia industrial de principis del segle XX va fer una aposta pel modernisme, amb arquitectes com Puig i Cadafalch o Enric Sagnier i Villavecchia.

Hi havia precedents dins del modernisme de projectes similars sobre els quals es podia basar l’arquitecte?

És veritat que ell va fer un projecte a mida de la seva voluntat per poder representar la singularitat de les caves. En aquest sentit, no es reflecteix cap mena de còpia. Més aviat podem dir que alguns treballs posteriors s’inspiren en el projecte de Codorniu, com el que va fer Santiago Güell per al celler de Jean Mory a Vilafranca. Puig i Cadafalch perseguia bàsicament dues coses. Per una banda, una flexibilitat de l’estructura que li permetés encabir a sota uns espais bonics, que lluïssin, i per l’altra, uns exteriors que tinguessin elements decoratius com la ceràmica i el trencadís, fent que, des de la simplicitat del disseny, s’aconseguís una ornamentació exterior també bonica.

Podem dir, doncs, que va ser el primer celler modernista?

Com a entitat, podem dir que sí, perquè no es tracta d’un únic edifici, sinó que el que és interessant és que Puig i Cadafalch es va quedar pràcticament com a arquitecte de capçalera i va fer el porxo de les premses, el celler gran, el pavelló d’exposicions i, posteriorment, la casa familiar a sobre de l’antiga masia. Per fer aquesta casa familiar sí que podem dir que va rebre una influència claríssima d’un edifici de Jeroni Martorell, que era l’Escola Industrial de Sabadell.

Hi ha propostes que surten als plànols i que no es van arribar a desenvolupar. Se sap per què?

Sí, caldria veure si va tenir algun moment de crisi que influís en el fet que deixés de treballar, en un moment determinat, en la torre de Can Codorniu, que després reprendria Lluís Bonet i Garí, que també va fer les ampliacions. No crec que fos per una separació de la família Raventós amb l’arquitecte, sinó més aviat perquè Puig i Cadafalch es va vincular molt amb la política a partir del moment que va ser president de la Mancomunitat de Catalunya.

Per a les ampliacions posteriors, Lluís Bonet manté la visió de Cadafalch o introdueix elements nous?

Bé, Bonet va ser un col·laborador de Gaudí. Així, mentre Puig i Cadafalch va incorporar elements neogòtics com els pinacles, Bonet i Garí ja començava a trencar amb el modernisme i avançava cap a la següent tendència, el noucentisme, en què es perseguia la mediterraneïtat, amb una aposta per elements més clàssics o per l’ús de la terracota.

Per acabar, què és el que dona més valor a aquest conjunt dels cellers Codorniu?

La importància precisament és la idea de conjunt. Quan veiem un element modernista que està aïllat en un entorn d’edificacions més noves, costa més d’interpretar. Però en aquest cas, el projecte ja plantejava l’ordenació de tots aquests edificis i la voluntat de manteniment per part de la família, que és el que ha permès que s’hagi preservat en tota la seva unitat. Des del moment que entres a l’accés, et domina aquest conjunt modernista del que representa el celler i veus una idea unitària, emmarcada en el paisatge, cosa que et permet valorar tot el conjunt.