Diumenge passat, al matí, uns amics deien que la seva generació, la dels que tenen cinquanta anys, ha estat la darrera en l’hàbit d’escriure una carta. Un fet substituït pels mails, twits, i whatshap. Ho comentaven davant d’una tassa de cafè. Després, sense saber-ho, plegats vàrem redactar la nostra lletra del dia. L’ encapçalaven als Lledoners, davant de la presó, i amb un subratllat de milers de veus guixàvem llibertat. Les ratlles seguien a la taula del dinar, amb vivències i somriures. A la tarda, quan el paper s’anava enfosquint, la cal·ligrafia va prendre les formes d’una bella realitat davant d’uns aiguamolls recuperats. Després el full es va tornar pautat, amb notes de cant coral. La tenim escrita i sabem on enviar-la, sí, el dia de demà, per tornar a lletrejar signes de llibertat, de respecte, de coneixença.
