Arriba l’agost i, com és habitual, a La Fura ens aturem uns dies abans d’afrontar una de les setmanes més intenses de l’any per a nosaltres: la de la festa major de Vilafranca del Penedès. És una sort, doncs, que en ple estiu puguem fer vacances, sobretot si tenim en compte que gairebé un terç de la població catalana es veurà obligada a quedar-se a casa per no poder permetre’s ni tan sols una setmana de vacances. Aquesta dada de l’Idescat constata una realitat com un temple: treballadors que enllacen contractes amb salaris miserables; autònoms que no poden parar perquè, si ho fan, no cobren; famílies sense prou ingressos perquè només hi entra un sou…
En el món aparador en què vivim, alimentat per les xarxes socials, sembla que tothom pugui fer vacances i viatjar a l’altra punta del món. La culpa és d’aquells que ens han volgut fer creure que l’estiu és sinònim de felicitat i han imposat que la manera mediterrània de viure’l és gaudint d’unes vacances perfectes, amb un cos perfecte i amb una experiència perfecta. Però no ens enganyem. El que per a algunes persones és normal, en realitat només és un privilegi a l’abast de pocs.
L’estiu també mostra desigualtats i posa de manifest que existeix una altra part de la població, més invisibilitzada, que no pot anar de vacances i ha de quedar-se a casa sense recursos, ni polítiques. Les vacances, un dret fonamental per a la majoria, són inaccessibles per al 29,8% de la població catalana, que han de prioritzar despeses bàsiques com l’habitatge i l’alimentació davant de qualsevol alternativa d’oci. Deixem, doncs, de concebre l’estiu com un producte que cal viure, mostrar i validar. Recuperem el sentit comú.
